Comiat temporal

Benvolgudes lectores, benvolguts lectors,

Circumstàncies alienes a la meua voluntat m'obliguen a suspendre temporalment aquesta publicació.

Salutacions cordials i fins aviat

Campus Virtual

“Puc dur-me l’enunciat de l’examen? -Hauries d’esperar fins que acabara. Però no et val la pena. Quan arribes a casa, tindràs l’enunciat i la solució”

“Per a quan la nota? -Si tens sort, en arribar a casa ja la tindràs. Si en tens menys, demà. El més tard, despús-demà”

Fa temps, jo també treia llistes de notes d’exàmens. Com la llista no es pot confeccionar fins a haver acabat la correcció, per molt diligent que vulgues ser, mentre corregeixes, fas la llista, la penges al tauler i, s'assabenten els alumnes, passen entre quinze dies i un mes. Entre l’eixida de la llista i la data fixada per a fer la revisió, transcorren uns quants dies més. A les revisions, més d’una vegada, m’he trobat amb alumnes que no reconeixien el seu examen. Al cap del temps transcorregut i, després d’haver passat uns quants exàmens més, no recordaven pràcticament res del que havien fet.

Un dia, mentre corregia, se me va ocórrer anar posant les notes al Campus Virtual. Era una manera d’introduir un poc de variació a una faena que no deixa de ser un punt monòtona. Poc després em va arribar el missatge d’una alumna que s’expressava, més o menys, en els termes següents: “Em trobava bastant preocupada davant el dubte d’haver suspès, perquè era conscient d’haver comés determinats errors. La preocupació que sentia m’haguera impedit gaudir del cap de setmana: tal vegada ni tan sols haguera eixit de casa. Haver rebut la nota i saber que he superat l’examen, m’ha donat l’alegria que necessitava per a ajuntar-me amb els meus amics i passar-m’ho molt bé. Gràcies”.

És important dir les coses que sentim o pensem. Les bones i les que no ho són. El missatge anterior va fer que es convertira en procediment habitual, el que no havia sigut més que una manera d’introduir un poc de distracció en una faena que no és massa divertida. Però, la cosa no va parar ací. Un canvi en va portar un altre com quan s’agafen cireres d’una cistella. I així, a continuació, va venir: penjar l’enunciat i la solució al Campus Virtual només acabar l’examen; incloure la correcció com una prioritat dels propis exàmens (per què no ho havia de fer, si costava tan poc fer feliços els estudiants?); modificar el procediment de les revisions fent-lo més àgil i flexible...

Al remat, vaig deixar de traure les llistes de les notes dels exàmens. No servien per a res. A més, si be ho mirem, les llistes amb les notes no deixen de ser una invasió de la intimitat de l’estudiant. Per què ha de ser publicada una informació que pertany al seu àmbit personal? A qui més li importa? Una de les virtuts del Campus Virtual, consisteix, precisament, a permetre que l’estudiant s’assabente del resultat de l’examen preservant la intimitat.

Hi ha, bàsicament, dos tipus de revisions d’exàmens: les reivindicatives i les consultives. Les reivindicatives no tenen més objectiu que aconseguir pujar la nota. Conflictives i estèrils, són origen d’ineficiència: consumeixen temps i energia sense augmentar el cabal de coneixements. Les consultives cerquen l’aclariment de dubtes. Cordials i fructíferes, des del punt de vista econòmic cal considerar-les eficients.

Un alumne no recorda res de l’examen al cap d’un mes. Però, el recorda perfectament quan l’acaba de fer. Si té accés a la solució tot seguit, i rep la nota al llarg dels dos dies següents, o bé no demana revisió, o si la demana, és per a aclarir els aspectes dubtosos. En el que a mi concerneix, les revisions conflictives van desaparèixer i les consultives es van reduir. Com a conseqüència, el treball va disminuir i, la rendibilitat total, entesa en el sentit d’augmentar el coneixement i l’estima dels alumnes per la comptabilitat, va augmentar en uns quants punts.

No cap dubte que l’adopció dels procediments esmentats haurà beneficiat els alumnes, encara que jo no puc valorar fins a quin punt. El que si que puc dir és que ha sigut realment beneficiosa per a mi. La relació cost/benefici m’ha resultat molt favorable.

I tot, gràcies a unes poques de les moltes possibilitats que ofereix aqueixa eina meravellosa que és el Campus Virtual. Són tantes, que voler-les enumerar totes seria no acabar mai. Per això, un altre dia, més.

Rendibilitat de les pràctiques en empreses: Per als estudiants. II

“El que més gràcia em fa és observar els estudiants el primer dia de les pràctiques. S’asseuen en un cantó de la cadira com si tingueren por d’ocupar-la tota sencera. Sona el telèfon i allarguen el braç per a agafar-lo, l’encongeixen com si es penediren, el tornen a allargar... Clar que açò és el primer dia. Quan passa una setmana ja es troben totalment integrats.”

“L’alumna va vindre a fer pràctiques i no sabia ni agafar el telèfon. Però aprenia tan apresa que feia fredat.”

El primer benefici que els estudiants obtenen de les pràctiques i, potser el més gros, consisteix precisament en la possibilitat de trencar la barrera psicològica que els separa del món empresarial. Segons va dir l’alumne que va vindre a fer-me partícip del seu desfici a punt d’acabar la carrera:

-Tinc 23 anys i m’adone que en tota la meua vida, des que he nascut fins ara, no he fet altra cosa més que estudiar. No sé res de la realitat en què he d’entrar.

-I et fa por-

Així era. No sabia per on pegar i havia pensat fer un màster. Li ho vaig desaconsellar.

-Si el teu problema és que li tens por a la realitat, la solució no consisteix a allargar el moment d’enfrontar-la. Quan més temps passe, més por li tindràs. Fes-li front ja i, si quan l’hages vençuda, penses que et convé fer un màster per millorar els teus coneixements, avant. Però no t’ho prengues com a pretext per tractar d’evitar el que tu saps que és inevitable. Perdràs temps i diners-

Haguera volgut donar-li una solució millor. Però, malauradament, en aqueixa època encara no s’havia muntat l’Oficina de Pràctiques.

No són pocs els alumnes que fan màsters, i fins i tot altres carreres, per fugir de l’enfrontament amb el món real. I això resulta molt costós. Per a tot el món.

Per al mateix estudiant, que perd un temps preciós abans de poder esbossar un projecte de vida: faena, relacions socials, parella i fills, si escau, etc.

Per a la seua família, que ha de continuar suportant una càrrega econòmica de la qual ja s’hauria d’haver alliberat.

Per a la societat, perquè, si es retarda l’edat d’incorporar-se al treball, aproximant-se cap als 30 anys, i s’estén la moda d’anticipar les jubilacions acostant-se cada vegada més als 50 anys, no hi haurà cap sistema de pensions capaç de suportar-ho.

Hi ha estudiants que ho passen vertaderament agre quan entren en contacte amb la realitat empresarial. Fins i tot sota el paraigües de la Universitat com són les pràctiques universitàries. És una situació que m’ha tocat viure unes quantes vegades, quan els he acompanyat per a presentar-los el tutor de l’empresa i signar el contracte de pràctiques. Em ve a la memòria el cas d’una alumna, sotmesa a una tensió tan alta que jo, que caminava al seu costat, no podia deixar de sentir-la fins el punt d’afectar-me a mi també. -Para ja, -li vaig dir,- Per què estàs tan tensa? -Es que no se si seré capaç de correspondre al que s’espera de mi. -Tots ens adonem que eres una estudiant en pràctiques. No esperem miracles.- Tampoc tinc la seguretat que no cometré errors- Per això no ets preocupes. Tots els cometem. Jo, el teu tutor a l’empresa ací present (el tutor li ho va confirmar), i tot el món. Tu també els cometràs. No en seràs l’excepció.-

L’experiència m’ha ensenyat que són aquests estudiants tímids els que més bones pràctiques fan i, més endavant, els que resulten ser millors professionals. Perquè és, precisament, el sentit extrem de la responsabilitat que tenen el que els fa tímids fins parèixer poregosos. A l’alumna del cas anterior, la van posar al costat d’una professional que preparava un pressupost molt important, de molts euros. Cap a la meitat del treball, l’esmentada professional es va acomiadar de colp i volta deixant el pressupost a mitges. Era urgent completar-lo perquè s’acabava el temps per a presentar-lo. El tutor li va dir a l’alumna que l’acabara ella sola, que es trobava perfectament capacitada. I així va ser.

És evident que les pràctiques universitàries en empreses i institucions, amb la prèvia selecció i concreció de l’activitat que desenvoluparan els alumnes per part de l’oficina de pràctiques: la presentació, les visites posteriors, les tutories de seguiment i la resta de controls, constitueixen una ajuda important per a tots els estudiants que, voluntàriament, decideixen fer-les. I resulten pràcticament imprescindibles per a alguns d’ells.

Quico

Persones discapacitades? No. Persones amb altres capacitats

Quico és un estudiant cec. Llavors un discapacitat? Això pensava jo dels cecs abans de conèixer a Quico. Ara, ja no.

Al costat, la platja del poble de Quico

Quico es va incorporar a la Universitat i a les meues classes de Comptabilitat el curs 2004-2005, penúltim abans de jubilar-me. En tots els meus anys de professió, era la primera vegada que em tocava tenir un alumne amb les seues característiques i la cosa, evidentment, em va preocupar. Sempre he tingut molt clar que és el professor qui deu adaptar-se als alumnes i no al contrari.

Aleshores, havia passat tot el material a diapositives de POWER POINT. És a dir, que en les meues classes, la vista ocupava un paper fonamental. El seu protagonisme era major, si cap, que el de les explicacions verbals, que moltes vegades retallava per considerar que no feia falta dir el que es veia a la pantalla. Aquest era un dels problemes que devia afrontar. Amb un alumne privat de la vista, no podia abreujar les explicacions. Més be al contrari: convenia, d’una banda, que m’estenguera en elles, i per una altra, que llegira tot el que els altres estudiants veien.

Un altre problema, al menys a mi em pareixia, és que, sense adonar-nos, en el llenguatge col·loquial solem utilitzar expressions que poden resultar ofensives, o almenys molestes, per a aquestes persones. No em perdonaria mai a mi mateix, ser la causa del fracàs o abandó de les classes per part de Quico perquè es sentira molest o agredit. Encara que fora sense voler per la meua part.

Afortunadament, vaig saber de Quico abans que les classes començaren, i això em va donar temps per a prendre consciència i preparar-me psicològicament.

Ningú em va avisar que tindria una alumne cec. Com ho vaig saber? Gràcies a aqueixa eina pedagògica meravellosa de la Universitat d'Alacant anomenada Campus Virtual, que té un fum de virtualitats, valga la redundància. Pot ser que algun dia li dedique un post. S’ho mereix.

El Campus Virtual permet als professors saber dels alumnes en el mateix moment que es matriculen. El professor té accés al seu expedient a través de l’esmentada eina. Aprofitant aquesta possibilitat, des de feia uns pocs cursos havia pres el costum de posar-me en contacte amb els meus alumnes abans que les classes començaren. L’objectiu era trencar la fredor dels primers dies.

En telefonar a ca Quico i parlar amb son pare, em vaig assabentar, no solament de la circumstància, sinó també dels aspectes operatius, com eren els mitjans que l’ONCE posava a la meua disposició per al desenvolupament normal del curs (magnífica la seua labor de suport, puc donar testimoni).

Tota la meua por, tots els meus dubtes, totes les meues prevencions, es van esvair amb l’inici de les classes. Quico va resultar ser un dels millors alumnes que he tingut. En tots els aspectes. Perfectament integrat, atent, més llest que un dimoni. Quan qualsevol dels seus companys feia una pregunta o demanava un aclariment, abans que a mi em donara temps a contestar, ja havia saltat Quico: “Recorda, Josep, o Jaume, o Lídia, que Salvador l’altre dia ens va dir...”. A mi solament em restava donar-li la raó (les seues intervencions sempre eren encertades), i completar l’explicació si calia.

Solament dos estudiants no van faltar cap dia a classe durant el tot el curs. Un dels dos va ser Quico. I això que venia de fora d’Alacant.

En una ocasió el vaig acompanyar fins l’autobús. Pel camí em va dir: “Saps, Salvador, com se jo on es troba el pas de zebra? Vaig arrossegant el meu bastó per la vora de la vorera fins a notar que el rastell està rebaixat. Ací està.” Si considere a tots els meus alumnes una font de saviesa i ensenyança, Quico ha sigut un riu.

Després de conèixer a Quico, he arribat a la conclusió, que en els equips de treball que es formen amb persones de diferents capacitats cercant augmentar la potència del conjunt, no deuria faltar un cec. Aporta aspectes a l'equip com ningú més pot fer.

(Text en castellà)

Rendibilitat de les pràctiques en empreses: Per als estudiants. I

1. Les pràctiques es munten per la conveniència dels estudiants.

2. Les empreses són imprescindibles per a les pràctiques universitàries

3. Els estudiants són fonamentals; les empreses són el complement

L’empresari va dir de posar a la seua disposició quatre o cinc expedients per a poder escollir.

- Si volguera, no podria. Els expedients pertanyen als alumnes. Si els posara al teu abast cometria una il·legalitat-

- Si poguera, no ho faria. A les pràctiques universitàries, els alumnes són protagonistes i trien l’empresa-

És evident que les pràctiques universitàries beneficien principalment els estudiants. Encara més: no tindria cap sentit que les universitats dedicaren temps, esforç i recursos a organitzar-les si no fos així. El que no impedeix que les pràctiques siguen també beneficioses per a les empreses (veure el post: “Rendibilitat de les pràctiques universitàries: Empreses. I”), i que això, no només siga bo, sinó convenient, i fins i tot necessari, per a la seua fi principal. Perquè sense empreses no pot haver pràctiques.

És important adonar-se dels aspectes de les pràctiques que beneficien les empreses; cuidar-los, potenciar-los i, per damunt de tot, tractar d’evitar que resulten oneroses per a elles. Però sense arribar fins el punt d’invertir els termes, com seria posar les pràctiques al servei de les empreses. No s’ha d’abastar mai el cas de l’alumna que va venir a l’Oficina de Pràctiques obsessionada per fer-ne i traumatitzada perquè, segons ens va dir, en un servei universitari que es deia dedicat a les pràctiques, com que posaven els expedients dels estudiants a disposició de les empreses a fi de poder triar, ella sempre es quedava fora. -Amb nosaltres-, li vam dir, -no solament faràs pràctiques, sinó que seràs tu qui triaràs l’empresa-. I així va ser.

Les pràctiques universitàries són una activitat acadèmica. Així es diu en el Reial Decret 1497/1981, de 19 de juny, que les suporta, i es confirma en el Conveni de Col·laboració, emparat en l’esmentat decret, que la Universitat d’Alacant subscriu amb les empreses i institucions col·laboradores, com pot veure’s, com a mostra, en l’apartat IV: “Que ambdues parts manifesten el seu convenciment de la importància de les pràctiques d’alumnes en empreses, permetent a aquests completar la seua formació acadèmica; i en conseqüència, tant la Universitat com (l’empresa o institució concernida), es comprometen a facilitar la millor execució possible d’aquestes pràctiques...” I en la clàusula 2: “La realització de les pràctiques en (l'empresa o institució concernida) tindrà com objectiu completar la formació adquirida per l'alumne en la Universitat mitjançant la realització d’activitats professionals relacionades amb aquesta formació.”

Les pràctiques universitàries deuen ajustar-se al que disposen els Reials Decrets 1497/1981, 1497/1987 i 1845/1994 i, per tant, ser:

1.- A l’abast de tots els estudiants que vulguen fer-ne.

2.- Escollides lliurement.

3.- Tutelades per professors universitaris.

1.- El Reial Decret 1497/1987, de 27 de novembre, en l’article 7 estableix: “1. Los contenidos de los planes de estudio, tanto de primero como de segundo ciclo, se ordenarán distinguiendo entre:...c) Materias de libre elección por el estudiante en orden a la flexible configuración de su currículum: La Universidad incluirá en el plan de estudios un porcentaje en créditos sobre la carga lectiva total del mismo que el estudiante aplicará a las cargas, materias, seminarios u otras actividades académicas que libremente escoja entre las ofertadas por la propia Universidad o por otra Universidad con la que establezca el convenio oportuno.”

2.- També per a aquest punt té aplicació la lliure elecció de l’estudiant esmentada en el paràgraf anterior del Reial Decret.

3.- El Reial Decret 1497/1981, de 19 de juny, en l’article 8 estableix: “Al finalizar el programa independientemente del titulo académico que obtenga, el alumno tendrá derecho a que se le expida una certificación con mención expresa del nivel alcanzado en su evaluación total dentro de la empresa, con indicación de la especialidad a que ha estado orientada su formación.” Sols els professors tenen la facultat d’avaluar els estudiants universitaris, solament ells poden signar les actes o documents oficials on es fa constar aquesta avaluació. Per tant, són els que,

Primer: comproven si l’activitat proposada per l’empresa, i el lloc oferit per a desenvolupar-la, s’ajusten al que deu ser una pràctica universitària.

Després: estableixen i mantenen contacte amb el tutor previst en l’article cinquè del Reial Decret 1497/1981 mentre s’executa la pràctica, i en fi, són els responsables de la que no deixa de ser una activitat acadèmica més de les que integren el programa de formació de l’estudiant.

Però, per damunt de les consideracions anteriors i qualssevulga altres que puguen fer-se, és el dret de l’alumne a definir el seu projecte d’activitat professional el que tenim els professors l’obligació ineludible de respectar. Projecte que la pràctica desenvolupada, en cas de no ser l’encertada, pot condicionar fins a límits insalvables.

L’estudiant deu poder elegir la pràctica que més li convinga sense cap mena de restricció, a fi de maximitzar el benefici de les pràctiques universitàries en empreses.

Relació cost/benefici d’un somriure

Hui de bon matí, circulant amb el meu cotxe, he coincidit en un pas de zebra amb una dona que duia una xiqueta de la mà. M’he parat per a cedir-li el pas com era la meua obligació. La dona m’ha mirat. L’he convidat a passar amb un gest. I en aqueix moment ha ocorregut: la seua cara s’ha il·luminat amb un somriure. Amb un esplendorós somriure.

No em pregunteu si la dona era jove ni si era bonica: no ho se. Encara més: tinc la plena seguretat que en cas de tornar-la a veure, no seria capaç de reconèixer-la. El seu somriure, com una esplèndida matinada, ha omplert tot l’ambient difuminant fins a esvair-se tot el que no fóra ell.

Ha estat el somriure, ha estat el meu ànim sensibilitzat per la matinada, o han estat les dues coses?

Ni ho sé, ni m’importa. El que sé, és que a partir de l’encontre, una intensa pau ha embargat el meu esperit, i un profund sentiment que només coses bones podien ocórrer-me hui s’ha apoderat de tot el meu ésser.

Per què no somriem més sovint?

Un somriure,

Val tant!

I,

Costa tan poc!

Rendibilitat de les pràctiques universitàries: Per a les empreses. I

Les empreses no són institucions benèfiques. No és aqueixa la seua funció social

La funció social de les empreses consisteix a abastir a la societat de béns i serveis abundants, barats, variats i de qualitat

Els factors de producció són limitats. Les empreses han d’abastir a la societat de béns i serveis abundants, barats, variats i de qualitat, amb el mínim consum de factors de producció. És a dir: han de ser eficients

Les empreses ineficients són eliminades pel sistema econòmic

Qui és aqueix “sistema econòmic”, assassí implacable d’empreses ineficients?

Som nosaltres, les persones. Un exemple del més senzill. Si hi ha dues fleques prop de casa, i una d’elles ven el mateix pa uns cèntims més barat, o al mateix preu un pa millor, tu, i jo, i el de la casa del costat, anirem a comprar a la que més ens convé. L’altra no tindrà més remei tancar.

Al començament del curs 1999-2000, el degà de la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials em va encomanar organitzar l’Oficina de Pràctiques en Empreses per als alumnes de les llicenciatures d’Economia i d’Administració i Adreça d’Empreses.

Sabent el que s’ha dit més amunt (com economista d’empresa tinc l’obligació de saber-ho), em preocupava seriosament el futur de les pràctiques en empreses. Pel nivell del seus estudis, la pràctica d’un estudiant universitari s’ha de desenvolupar a les àrees més sensibles de l’empresa. Una persona qualificada ha de dedicar a l’alumna o alumne una bona part del seu temps. Si li se confia fer qualsevol cosa, pot espatllar-ho per la seua inexperiència (i ha de fer coses relacionades amb els seus coneixements teòrics, perquè si no en fa, la pràctica no acompleix els seus objectius). Indubtablement, les pràctiques representen un cost important per a l’empresa col·laboradora. Un cost sense relació directa amb els ingressos de l’exercici. Aparentment, un origen d’ineficiència. En quan se n’adonaren les empreses, deixarien de participar.

No vaig quedar tranquil fins que no vaig descobrir que el cost tenia una forta contrapartida. Reialment era una bona inversió. En adonar-me, vaig comprendre que les pràctiques tenien assegurada una llarga i fecunda vida.

Vegem el cas d’una entitat bancària, una de les principals col·laboradores pel nombre de places que oferia.

Aquesta empresa incorria almenys en els costos següents: d’una banda, posava a disposició de l'Oficina de Pràctiques llocs de treball repartits per tota la geografia alacantina, escollits perquè, en general, hi havia persones amb dots pedagògics que eren les que s’ocupaven dels alumnes. En aquest sentit, recorde haver tingut l'oportunitat de conèixer gent meravellosa. A més, malgrat no tenir cap obligació d’aquest tipus segons establia l’article 10 del conveni de col·laboració signat amb la Universitat, retribuïa els alumnes amb unes quantitats que, sense arribar a poder ser considerades un sou, no eren gens simbòliques.

Parlem ara de les contrapartides.

1. L’empresa disposava dels tres mesos que durava la pràctica per a fixar-se en les persones que li poguera convenir incorporar a la seua organització. Podia triar entre un nombrós grup de possibles candidats.

2. En el cas de produir-se una necessitat peremptòria d’incorporar personal per vacances, epidèmia de grip, increment puntual de l'activitat, etc., disposava d'una important reserva de candidats, capaços de cobrir qualsevol lloc immediatament sense el preceptiu període de formació, ja que havien estat formats prèviament per ella mateixa.

Quant al cost de la formació del majoritari nombre d'alumnes que no s'incorporava mai a l'organització, ni temporal ni permanentment, no per això deixava de ser una avantatjosa inversió. Durant les pràctiques havien estat magníficament tractats per l’entitat; en ella havien fet les seues primeres armes professionals, i una cosa molt important perquè és el pas a la vida adulta: havien cobrat els primers diners guanyats amb el seu propi esforç. No sembla lògic pensar que les meravelloses experiències viscudes pogueren arribar a oblidar-les mai. He vist homes com castells emocionar-se fins a les llàgrimes en acomiadar-se de les pràctiques.

Per la seua formació, la major part dels alumnes d'Econòmiques i Administració i Adreça d'Empreses acaben ocupant càrrecs que tenen relació amb les finances de les empreses. No és difícil imaginar, arribat el cas, quina serà l'entitat financera de les seues preferències.

Sempre es bo fer amics. En el cas de les empreses, això sol tenir una relació directa amb la millora del compte de resultats.

La millor lliçó del curs

Gonzalo García González

Tinent coronel d'aviació

Professor de matemàtiques

Escuela de Formación Profesional de Automovilismo

A l'Espanya famolenca, miserable i militaritzada, del curs 1951-1952

A la “Escuela de Formación Profesional de Automovilismo” hi havia dues escales: la principal, ampla, lluminosa, construïda amb materials nobles com el marbre, que arrencava del centre de l’edifici i utilitzaven els professors. I una altra bastant més senzilla per a l’ús dels alumnes, que anava per darrere. Conseqüentment, a les aules hi havia dues portes oposades. Quan entrava un professor, el cap de la classe donava el crit: “¡En pie!” Els alumnes s'alçaven i adoptaven la posició de firmes. El professor recorria cerimoniosament l’aula pel passadís central, posava la cartera damunt la taula, es llevava els guants, es girava cap als alumnes i deia: “Siéntense”.

L’Espanya del curs 1951-1952, a més de famolenca, miserable i militaritzada, era també, i fonamentalment, classista. I beata, però això no ve ara al cas.

El tinent coronel Gonzalo García González, “G al cubo” de mal nom per als seus alumnes, tenia el costum de posar problemes perquè es feren durant les hores d’estudi, i si hi sorgien dubtes, es resolien en començar la classe del dia següent. El que vertaderament ocorria era que els feien els dos o tres més llests, i la resta es limitava a copiar. “G al cubo” ho sabia, o s’ho pensava, però, no li importava. “Copiando también se aprende”, solia dir.

Un dia va saltar l’espurna de la sedició. Un xicon que no pertanyia a la colla dels llests, va resoldre el problema per un procediment diferent. Però, a més, mantenia que la seua solució era la bona, i l’altra, l’emprada pels seus companys, no valia. Se’n va organitzar una bona. Un individu tenia la gosadia de desafiar a tot el grup. Als quinze anys les discussions acadèmiques abasten nivells d’epopeia. Fins i tot les matemàtiques.

Al dia següent, quan “G al cubo” va dir el “Siéntense” protocol·lari, el dissident es va quedar dempeus i va romandre en silenci. Era el procediment.

-¿I bien?

-Tenemos distintos puntos de vista sobre el problema de ayer-

-Salga a la pizarra y expóngalos-

-Mis compañeros lo han resuelto de esta manera-

-Está bien-

-Yo no estoy de acuerdo-

-¿Cómo lo ha hecho Ud?

-Así-

En el desenvolupament de l’argumentació, arrossegat per l’entusiasme,

-¿Me entiende Ud?-

-No, no le entiendo-

Tot el món va soltar la rialleta.

-Un momento-, va dir “G al cubo”.

I tornant-se cap als alumnes asseguts,

-¿De qué se rien ustedes? Cuando un hombre tiene una opinión, debe defenderla ante los demás hasta convencerles de que tiene razón, o hasta que los demás le convenzan de que no la tiene-

-Y el que no lo haga así, es un...-

Es va aturar una estona, va compondre el gest que requeria el que anava a dir, i va llançar:

-¡Pelele!-

Un silenci sepulcral es va estendre sobre la classe. Ni les mosques gosaven volar.

Majestuosament, “G al cubo” es va girar cap a l’alumne de la pissarra,

-Siga usted-

Poc després,

-Ya le entiendo. Tiene usted razón. Siéntese-

I va continuar l’explicació fins a arrodonir el per què el segon procediment era bo i el primer no ho era. Quan va acabar,

-Señores, aquí no se viene a ver quién sabe más, si ustedes o yo. Yo se más que ustedes, por eso soy el profesor-

-Pero yo soy un hombre, y los hombres se equivocan. Por ello, si algún dia vuelve a ocurrir como hoy, y alguno de ustedes tiene la suficiente luz para darse cuenta, yo le conmino a que se levante y me haga ver mi error. Por el bien de la clase, que es lo único que aquí importa-

-Y para que así conste, a su compañero le pongo una buena nota-

Tal dit tal fet: va posar-hi la nota més alta del curs.

Partida i contrapartida

Si compres una peça de vestir i pagues 50€, la Partida és que el contingut de l’armari augmenta per import de 50€. La Contrapartida, que els diners disminueixen en 50€

Si tens un treball que et pren huit hores al dia cinc dies a la setmana, la Partida és els diners que cobres. La Contrapartida, les hores ocupades amb les que no pots contar

Si no tens cap treball perquè t’han passat a l’atur, la Partida són totes les hores del dia i de la nit amb les quals pots fer el que vulgues. La Contrapartida, els diners que no cobres

Si no aproves la comptabilitat, la Contrapartida és repetir curs. La Partida, l’oportunitat de millorar el coneixement de la matèria més important per a la formació d’un economista

Aplicar el principi comptable de la Partida i Contrapartida als esdeveniments diaris, ens permet adonar-nos que els grans favors que hem rebut al llarg de la nostra vida, els que li han donat un impuls vertaderament decisiu, no ens han vingut dels amics, sinó més aviat al contrari: dels que s’han comportat com enemics.

Un cas de la meua vida, que és, evidentment, la que millor conec.

“La prueba de acceso a la Universidad para mayores de 25…. Se regula por primera vez en la Ley General de Educación de 4 de agosto de 1970, (BORM de 13 de enero de 2004)”

Accedir a la Universitat havia sigut, i era, la meua aspiració més volguda. Recorde com si fora hui, que quan tenia que travessar la Ciutat Universitària en anar i tornar al treball, em deia tots els dies a mi mateix: “Un dia seré universitari”. Era una d’aqueixes il·lusions que guardem afectuosament en el fons de la nostra ànima. Justament perquè aquí, en el més profund del nostre ésser, tenim la convicció de que no van a acomplir-se mai.

Al meu temps de xicon no havia pogut fer el batxillerat: no hi havia cap institut a tota la comarca de La Safor (les coses han canviat molt, hui n’hi quatre o cinc a Gandia, dos o tres a Oliva, i potser algun més a la resta dels pobles). Aleshores, el batxillerat si que es podia fer a Gandia. Als col·legis de religiosos. Pagant. Luxe reservat als fills dels rics. No era el meu cas.

Treballava a la reparació d’aparells electrodomèstics quan va eixir la primera Llei d’Accés a la Universitat de Majors de vint-i-cinc anys sense Batxillerat. “Aquesta l’han feta per a mi”, em vaig dir. I sense pensar-ho més, em vaig matricular en Economia de l’Empresa. Tenia 35 anys, un fill de 7 anys, i la meua dona no treballava.

Quan es va saber al lloc de treball que m’havia matriculat, un dels caps em va dir: “No arribaràs mai a ser economista”. “No se com pots tenir tanta seguretat”, li vaig contestar. “És de mi de qui depèn, no de tu”.

Van passar set anys; vaig assolir la llicenciatura; va sortir una plaça a l’empresa que requeria coneixements a nivell de peritatge mercantil. Economista d’empresa s’equiparava a professor mercantil, és a dir, per sobre del nivell requerit. Sent una cooperativa, el personal de la casa tenia prioritat per a ocupar les places noves. Em van rebutjar. Innocentment, vaig pensar que no s’havia actualitzat el meu historial i vaig advertir al servei de personal que prengueren nota d’haver obtingut la llicenciatura.

Cinc vegades es va repetir el rebuig. A partir de la tercera, ja havia assumit que s’acomplia el que m’havia dit el cap: amb o sense llicenciatura, no seria economista.

Però el món no s’acabava en aquella empresa. Era, i és, molt més llarg i molt més ample.

Seria injust si no reconeguera que al llarg del camí hi ha hagut persones que m’han ajudat. I molt. El meu amic Josep Lluís, conserge, que sempre tenia a punt un tros de sabó i una tovalla per a rentar-me les mans quan venia directament del treball a la facultat. Que em deia: “Salvador, has de ser professor. Jo se que tu ho faràs be” “Però, Josep Lluís, si jo, ni tinc relacions, ni expedient brillant” “Quan vulgues entrar, fes-m’ho saber. Jo et diré amb qui has de parlar”. I en arribar el moment: “Parla amb Pedro”. El meu mestre Pedro. Que ho ha sigut tot per a mi. I uns quants més.

Però l’empenta primera, la que, malgrat haver acomplit 42 anys em va fer botar, deixar la comoditat d’un treball fix, divertit i bastant ben pagat; la “mare” de tots els esdeveniments que van venir després, i em van portar, des de reparar electrodomèstics casa per casa a Madrid, a exercir de professor de comptabilitat al meravellós campus de la Universitat d’Alacant; aqueix impuls me’l va donar aquell que em va posar el peu al davant.

És ell qui em va fer el favor més gran. I damunt, debades.

Maximizar les satisfaccions

És sent satisfeta una persona infeliç?
És feliç una persona insatisfeta?
Dons, satisfacció i felicitat
es donen la mà

MAXIMIZAR LES SATISFACCIONS
= BUSCAR LA FELICITAT
(no es diu així en els llibres d'Economia perquè sona poc “científic”)

El més important capital del que disposem les persones és la nostra vida. Aprofitar-la, traure-li tot el suc (la única cosa que podem emportar-nos d'ella), passa, evidentment, per maximizar les satisfaccions i, a sensu contrari, minimitzar els aspectes negatius com puguen ser els conflictes, enfrontaments, situacions indesitjables: en resum, les insatisfaccions.

El treball professional és, amb molta diferència, l'activitat a la que dediquem la major part de la nostra vida. A més, una de les coses que proporciona més satisfacció, o ens fa més feliços, és, precisament, la feina ben feta. Per tant, es fonamental triar-lo ben triat; dedicar tot el temps que faça falta, i tenir l'ànim dispost a canviar de tasca, en el punt i hora d'adonar-nos que l'elecció feta no ha sigut encertada.

Al llarg de la meua vida, he desenvolupat unes quantes professions distintes. Mestre d'aixa (*) va ser la primera (un bon ofici quan vaig començar a aprendre'l al costat de mon pare, a hores d'ara pràcticament desaparegut). Després: mecànic i electricista de cotxes, pirometrista, tècnic en màquines d'oficina, assegurances, reparació d'electro-domèstics, professor de comptabilitat. En al menys una vintena d'empreses i llocs de treball diferents, que no cite per a no allargar-ho massa, i perquè no me'n recorde de tots i totes. A Gandia, Madrid, París, Vigo, Alacant, Madrid de nou, Albacete, i Alacant. Solament he cobrat una indemnització per acomiadament. La resta de vegades me n'he anat volontariament. Motius? No m'acabava d'omplir l'activitat, o l'entorn, o la manera que em mirava o em tractava el cap, o perquè pensava que la nova activitat em resultaria més satisfactoria.

Persones que creien voler-me m'han arribat a dir que “semblava el cul d'en Jaumet”. Moltes vegades m'han preguntat: “Però tú saps el que vols?” Tenien raó. No ho sabia. Encara no ho havia trobat.

M'he jubilat amb setanta anys, sis mesos i onze dies. Haguera pogut continuar. Sense problemes. Perquè al remat ho havia aconseguit. Plenament.

La més satisfactòria de les activitats: Professor de Comptabilitat.

En el millor dels entorns que es poden imaginar: la Universitat d'Alacant.


(*) Fuster constructor de naus, i també de carros, almenys en la comarca de La Safor.