dissabte, 8 de novembre de 2008

Relació cost/benefici d’un somriure

Hui de bon matí, circulant amb el meu cotxe, he coincidit en un pas de zebra amb una dona que duia una xiqueta de la mà. M’he parat per a cedir-li el pas com era la meua obligació. La dona m’ha mirat. L’he convidat a passar amb un gest. I en aqueix moment ha ocorregut: la seua cara s’ha il·luminat amb un somriure. Amb un esplendorós somriure.

No em pregunteu si la dona era jove ni si era bonica: no ho se. Encara més: tinc la plena seguretat que en cas de tornar-la a veure, no seria capaç de reconèixer-la. El seu somriure, com una esplèndida matinada, ha omplert tot l’ambient difuminant fins a esvair-se tot el que no fóra ell.

Ha estat el somriure, ha estat el meu ànim sensibilitzat per la matinada, o han estat les dues coses?

Ni ho sé, ni m’importa. El que sé, és que a partir de l’encontre, una intensa pau ha embargat el meu esperit, i un profund sentiment que només coses bones podien ocórrer-me hui s’ha apoderat de tot el meu ésser.

Per què no somriem més sovint?

Un somriure,

Val tant!

I,

Costa tan poc!

3 comentaris:

Martinelli ha dit...

Muy bien. Es lo que todos deberíamos hacer. Cortesía genera cortesía y de premio una sonrisa. Ese civismo yo lo consedero muy importante en especial cuando hay niños de por medio. Si nosotros no damos señales positivas, ellos no lo aprenden.

cheli ha dit...

Mon pare sempre diu que no costa res saludar, ser amable, etc. Que si li costara diners... pero com no li costa.

Salvador ha dit...

Molt savi ton pare, Cheli. I tu també per saber escoltar-lo.