Quico

Persones discapacitades? No. Persones amb altres capacitats

Quico és un estudiant cec. Llavors un discapacitat? Això pensava jo dels cecs abans de conèixer a Quico. Ara, ja no.

Al costat, la platja del poble de Quico

Quico es va incorporar a la Universitat i a les meues classes de Comptabilitat el curs 2004-2005, penúltim abans de jubilar-me. En tots els meus anys de professió, era la primera vegada que em tocava tenir un alumne amb les seues característiques i la cosa, evidentment, em va preocupar. Sempre he tingut molt clar que és el professor qui deu adaptar-se als alumnes i no al contrari.

Aleshores, havia passat tot el material a diapositives de POWER POINT. És a dir, que en les meues classes, la vista ocupava un paper fonamental. El seu protagonisme era major, si cap, que el de les explicacions verbals, que moltes vegades retallava per considerar que no feia falta dir el que es veia a la pantalla. Aquest era un dels problemes que devia afrontar. Amb un alumne privat de la vista, no podia abreujar les explicacions. Més be al contrari: convenia, d’una banda, que m’estenguera en elles, i per una altra, que llegira tot el que els altres estudiants veien.

Un altre problema, al menys a mi em pareixia, és que, sense adonar-nos, en el llenguatge col·loquial solem utilitzar expressions que poden resultar ofensives, o almenys molestes, per a aquestes persones. No em perdonaria mai a mi mateix, ser la causa del fracàs o abandó de les classes per part de Quico perquè es sentira molest o agredit. Encara que fora sense voler per la meua part.

Afortunadament, vaig saber de Quico abans que les classes començaren, i això em va donar temps per a prendre consciència i preparar-me psicològicament.

Ningú em va avisar que tindria una alumne cec. Com ho vaig saber? Gràcies a aqueixa eina pedagògica meravellosa de la Universitat d'Alacant anomenada Campus Virtual, que té un fum de virtualitats, valga la redundància. Pot ser que algun dia li dedique un post. S’ho mereix.

El Campus Virtual permet als professors saber dels alumnes en el mateix moment que es matriculen. El professor té accés al seu expedient a través de l’esmentada eina. Aprofitant aquesta possibilitat, des de feia uns pocs cursos havia pres el costum de posar-me en contacte amb els meus alumnes abans que les classes començaren. L’objectiu era trencar la fredor dels primers dies.

En telefonar a ca Quico i parlar amb son pare, em vaig assabentar, no solament de la circumstància, sinó també dels aspectes operatius, com eren els mitjans que l’ONCE posava a la meua disposició per al desenvolupament normal del curs (magnífica la seua labor de suport, puc donar testimoni).

Tota la meua por, tots els meus dubtes, totes les meues prevencions, es van esvair amb l’inici de les classes. Quico va resultar ser un dels millors alumnes que he tingut. En tots els aspectes. Perfectament integrat, atent, més llest que un dimoni. Quan qualsevol dels seus companys feia una pregunta o demanava un aclariment, abans que a mi em donara temps a contestar, ja havia saltat Quico: “Recorda, Josep, o Jaume, o Lídia, que Salvador l’altre dia ens va dir...”. A mi solament em restava donar-li la raó (les seues intervencions sempre eren encertades), i completar l’explicació si calia.

Solament dos estudiants no van faltar cap dia a classe durant el tot el curs. Un dels dos va ser Quico. I això que venia de fora d’Alacant.

En una ocasió el vaig acompanyar fins l’autobús. Pel camí em va dir: “Saps, Salvador, com se jo on es troba el pas de zebra? Vaig arrossegant el meu bastó per la vora de la vorera fins a notar que el rastell està rebaixat. Ací està.” Si considere a tots els meus alumnes una font de saviesa i ensenyança, Quico ha sigut un riu.

Després de conèixer a Quico, he arribat a la conclusió, que en els equips de treball que es formen amb persones de diferents capacitats cercant augmentar la potència del conjunt, no deuria faltar un cec. Aporta aspectes a l'equip com ningú més pot fer.

(Text en castellà)