dissabte, 25 d’octubre del 2008

La millor lliçó del curs

Gonzalo García González

Tinent coronel d'aviació

Professor de matemàtiques

Escuela de Formación Profesional de Automovilismo

A l'Espanya famolenca, miserable i militaritzada, del curs 1951-1952

A la “Escuela de Formación Profesional de Automovilismo” hi havia dues escales: la principal, ampla, lluminosa, construïda amb materials nobles com el marbre, que arrencava del centre de l’edifici i utilitzaven els professors. I una altra bastant més senzilla per a l’ús dels alumnes, que anava per darrere. Conseqüentment, a les aules hi havia dues portes oposades. Quan entrava un professor, el cap de la classe donava el crit: “¡En pie!” Els alumnes s'alçaven i adoptaven la posició de firmes. El professor recorria cerimoniosament l’aula pel passadís central, posava la cartera damunt la taula, es llevava els guants, es girava cap als alumnes i deia: “Siéntense”.

L’Espanya del curs 1951-1952, a més de famolenca, miserable i militaritzada, era també, i fonamentalment, classista. I beata, però això no ve ara al cas.

El tinent coronel Gonzalo García González, “G al cubo” de mal nom per als seus alumnes, tenia el costum de posar problemes perquè es feren durant les hores d’estudi, i si hi sorgien dubtes, es resolien en començar la classe del dia següent. El que vertaderament ocorria era que els feien els dos o tres més llests, i la resta es limitava a copiar. “G al cubo” ho sabia, o s’ho pensava, però, no li importava. “Copiando también se aprende”, solia dir.

Un dia va saltar l’espurna de la sedició. Un xicon que no pertanyia a la colla dels llests, va resoldre el problema per un procediment diferent. Però, a més, mantenia que la seua solució era la bona, i l’altra, l’emprada pels seus companys, no valia. Se’n va organitzar una bona. Un individu tenia la gosadia de desafiar a tot el grup. Als quinze anys les discussions acadèmiques abasten nivells d’epopeia. Fins i tot les matemàtiques.

Al dia següent, quan “G al cubo” va dir el “Siéntense” protocol·lari, el dissident es va quedar dempeus i va romandre en silenci. Era el procediment.

-¿I bien?

-Tenemos distintos puntos de vista sobre el problema de ayer-

-Salga a la pizarra y expóngalos-

-Mis compañeros lo han resuelto de esta manera-

-Está bien-

-Yo no estoy de acuerdo-

-¿Cómo lo ha hecho Ud?

-Así-

En el desenvolupament de l’argumentació, arrossegat per l’entusiasme,

-¿Me entiende Ud?-

-No, no le entiendo-

Tot el món va soltar la rialleta.

-Un momento-, va dir “G al cubo”.

I tornant-se cap als alumnes asseguts,

-¿De qué se rien ustedes? Cuando un hombre tiene una opinión, debe defenderla ante los demás hasta convencerles de que tiene razón, o hasta que los demás le convenzan de que no la tiene-

-Y el que no lo haga así, es un...-

Es va aturar una estona, va compondre el gest que requeria el que anava a dir, i va llançar:

-¡Pelele!-

Un silenci sepulcral es va estendre sobre la classe. Ni les mosques gosaven volar.

Majestuosament, “G al cubo” es va girar cap a l’alumne de la pissarra,

-Siga usted-

Poc després,

-Ya le entiendo. Tiene usted razón. Siéntese-

I va continuar l’explicació fins a arrodonir el per què el segon procediment era bo i el primer no ho era. Quan va acabar,

-Señores, aquí no se viene a ver quién sabe más, si ustedes o yo. Yo se más que ustedes, por eso soy el profesor-

-Pero yo soy un hombre, y los hombres se equivocan. Por ello, si algún dia vuelve a ocurrir como hoy, y alguno de ustedes tiene la suficiente luz para darse cuenta, yo le conmino a que se levante y me haga ver mi error. Por el bien de la clase, que es lo único que aquí importa-

-Y para que así conste, a su compañero le pongo una buena nota-

Tal dit tal fet: va posar-hi la nota més alta del curs.

dissabte, 18 d’octubre del 2008

Partida i contrapartida

Si compres una peça de vestir i pagues 50€, la Partida és que el contingut de l’armari augmenta per import de 50€. La Contrapartida, que els diners disminueixen en 50€

Si tens un treball que et pren huit hores al dia cinc dies a la setmana, la Partida és els diners que cobres. La Contrapartida, les hores ocupades amb les que no pots contar

Si no tens cap treball perquè t’han passat a l’atur, la Partida són totes les hores del dia i de la nit amb les quals pots fer el que vulgues. La Contrapartida, els diners que no cobres

Si no aproves la comptabilitat, la Contrapartida és repetir curs. La Partida, l’oportunitat de millorar el coneixement de la matèria més important per a la formació d’un economista

Aplicar el principi comptable de la Partida i Contrapartida als esdeveniments diaris, ens permet adonar-nos que els grans favors que hem rebut al llarg de la nostra vida, els que li han donat un impuls vertaderament decisiu, no ens han vingut dels amics, sinó més aviat al contrari: dels que s’han comportat com enemics.

Un cas de la meua vida, que és, evidentment, la que millor conec.

“La prueba de acceso a la Universidad para mayores de 25…. Se regula por primera vez en la Ley General de Educación de 4 de agosto de 1970, (BORM de 13 de enero de 2004)”

Accedir a la Universitat havia sigut, i era, la meua aspiració més volguda. Recorde com si fora hui, que quan tenia que travessar la Ciutat Universitària en anar i tornar al treball, em deia tots els dies a mi mateix: “Un dia seré universitari”. Era una d’aqueixes il·lusions que guardem afectuosament en el fons de la nostra ànima. Justament perquè aquí, en el més profund del nostre ésser, tenim la convicció de que no van a acomplir-se mai.

Al meu temps de xicon no havia pogut fer el batxillerat: no hi havia cap institut a tota la comarca de La Safor (les coses han canviat molt, hui n’hi quatre o cinc a Gandia, dos o tres a Oliva, i potser algun més a la resta dels pobles). Aleshores, el batxillerat si que es podia fer a Gandia. Als col·legis de religiosos. Pagant. Luxe reservat als fills dels rics. No era el meu cas.

Treballava a la reparació d’aparells electrodomèstics quan va eixir la primera Llei d’Accés a la Universitat de Majors de vint-i-cinc anys sense Batxillerat. “Aquesta l’han feta per a mi”, em vaig dir. I sense pensar-ho més, em vaig matricular en Economia de l’Empresa. Tenia 35 anys, un fill de 7 anys, i la meua dona no treballava.

Quan es va saber al lloc de treball que m’havia matriculat, un dels caps em va dir: “No arribaràs mai a ser economista”. “No se com pots tenir tanta seguretat”, li vaig contestar. “És de mi de qui depèn, no de tu”.

Van passar set anys; vaig assolir la llicenciatura; va sortir una plaça a l’empresa que requeria coneixements a nivell de peritatge mercantil. Economista d’empresa s’equiparava a professor mercantil, és a dir, per sobre del nivell requerit. Sent una cooperativa, el personal de la casa tenia prioritat per a ocupar les places noves. Em van rebutjar. Innocentment, vaig pensar que no s’havia actualitzat el meu historial i vaig advertir al servei de personal que prengueren nota d’haver obtingut la llicenciatura.

Cinc vegades es va repetir el rebuig. A partir de la tercera, ja havia assumit que s’acomplia el que m’havia dit el cap: amb o sense llicenciatura, no seria economista.

Però el món no s’acabava en aquella empresa. Era, i és, molt més llarg i molt més ample.

Seria injust si no reconeguera que al llarg del camí hi ha hagut persones que m’han ajudat. I molt. El meu amic Josep Lluís, conserge, que sempre tenia a punt un tros de sabó i una tovalla per a rentar-me les mans quan venia directament del treball a la facultat. Que em deia: “Salvador, has de ser professor. Jo se que tu ho faràs be” “Però, Josep Lluís, si jo, ni tinc relacions, ni expedient brillant” “Quan vulgues entrar, fes-m’ho saber. Jo et diré amb qui has de parlar”. I en arribar el moment: “Parla amb Pedro”. El meu mestre Pedro. Que ho ha sigut tot per a mi. I uns quants més.

Però l’empenta primera, la que, malgrat haver acomplit 42 anys em va fer botar, deixar la comoditat d’un treball fix, divertit i bastant ben pagat; la “mare” de tots els esdeveniments que van venir després, i em van portar, des de reparar electrodomèstics casa per casa a Madrid, a exercir de professor de comptabilitat al meravellós campus de la Universitat d’Alacant; aqueix impuls me’l va donar aquell que em va posar el peu al davant.

És ell qui em va fer el favor més gran. I damunt, debades.

dimecres, 15 d’octubre del 2008

Maximizar les satisfaccions

És sent satisfeta una persona infeliç?
És feliç una persona insatisfeta?
Dons, satisfacció i felicitat
es donen la mà
MAXIMIZAR LES SATISFACCIONS
= BUSCAR LA FELICITAT
(no es diu així en els llibres d'Economia perquè sona poc “científic”)

El més important capital del que disposem les persones és la nostra vida. Aprofitar-la, traure-li tot el suc (la única cosa que podem emportar-nos d'ella), passa, evidentment, per maximizar les satisfaccions i, a sensu contrari, minimitzar els aspectes negatius com puguen ser els conflictes, enfrontaments, situacions indesitjables: en resum, les insatisfaccions.

El treball professional és, amb molta diferència, l'activitat a la que dediquem la major part de la nostra vida. A més, una de les coses que proporciona més satisfacció, o ens fa més feliços, és, precisament, la feina ben feta. Per tant, es fonamental triar-lo ben triat; dedicar tot el temps que faça falta, i tenir l'ànim dispost a canviar de tasca, en el punt i hora d'adonar-nos que l'elecció feta no ha sigut encertada.

Al llarg de la meua vida, he desenvolupat unes quantes professions distintes. Mestre d'aixa (*) va ser la primera (un bon ofici quan vaig començar a aprendre'l al costat de mon pare, a hores d'ara pràcticament desaparegut). Després: mecànic i electricista de cotxes, pirometrista, tècnic en màquines d'oficina, assegurances, reparació d'electro-domèstics, professor de comptabilitat. En al menys una vintena d'empreses i llocs de treball diferents, que no cite per a no allargar-ho massa, i perquè no me'n recorde de tots i totes. A Gandia, Madrid, París, Vigo, Alacant, Madrid de nou, Albacete, i Alacant. Solament he cobrat una indemnització per acomiadament. La resta de vegades me n'he anat volontariament. Motius? No m'acabava d'omplir l'activitat, o l'entorn, o la manera que em mirava o em tractava el cap, o perquè pensava que la nova activitat em resultaria més satisfactoria.

Persones que creien voler-me m'han arribat a dir que “semblava el cul d'en Jaumet”. Moltes vegades m'han preguntat: “Però tú saps el que vols?” Tenien raó. No ho sabia. Encara no ho havia trobat.

M'he jubilat amb setanta anys, sis mesos i onze dies. Haguera pogut continuar. Sense problemes. Perquè al remat ho havia aconseguit. Plenament.

La més satisfactòria de les activitats: Professor de Comptabilitat.

En el millor dels entorns que es poden imaginar: la Universitat d'Alacant.


(*) Fuster constructor de naus, i també de carros, almenys en la comarca de La Safor.