Partida i contrapartida

Si compres una peça de vestir i pagues 50€, la Partida és que el contingut de l’armari augmenta per import de 50€. La Contrapartida, que els diners disminueixen en 50€

Si tens un treball que et pren huit hores al dia cinc dies a la setmana, la Partida és els diners que cobres. La Contrapartida, les hores ocupades amb les que no pots contar

Si no tens cap treball perquè t’han passat a l’atur, la Partida són totes les hores del dia i de la nit amb les quals pots fer el que vulgues. La Contrapartida, els diners que no cobres

Si no aproves la comptabilitat, la Contrapartida és repetir curs. La Partida, l’oportunitat de millorar el coneixement de la matèria més important per a la formació d’un economista

Aplicar el principi comptable de la Partida i Contrapartida als esdeveniments diaris, ens permet adonar-nos que els grans favors que hem rebut al llarg de la nostra vida, els que li han donat un impuls vertaderament decisiu, no ens han vingut dels amics, sinó més aviat al contrari: dels que s’han comportat com enemics.

Un cas de la meua vida, que és, evidentment, la que millor conec.

“La prueba de acceso a la Universidad para mayores de 25…. Se regula por primera vez en la Ley General de Educación de 4 de agosto de 1970, (BORM de 13 de enero de 2004)”

Accedir a la Universitat havia sigut, i era, la meua aspiració més volguda. Recorde com si fora hui, que quan tenia que travessar la Ciutat Universitària en anar i tornar al treball, em deia tots els dies a mi mateix: “Un dia seré universitari”. Era una d’aqueixes il·lusions que guardem afectuosament en el fons de la nostra ànima. Justament perquè aquí, en el més profund del nostre ésser, tenim la convicció de que no van a acomplir-se mai.

Al meu temps de xicon no havia pogut fer el batxillerat: no hi havia cap institut a tota la comarca de La Safor (les coses han canviat molt, hui n’hi quatre o cinc a Gandia, dos o tres a Oliva, i potser algun més a la resta dels pobles). Aleshores, el batxillerat si que es podia fer a Gandia. Als col·legis de religiosos. Pagant. Luxe reservat als fills dels rics. No era el meu cas.

Treballava a la reparació d’aparells electrodomèstics quan va eixir la primera Llei d’Accés a la Universitat de Majors de vint-i-cinc anys sense Batxillerat. “Aquesta l’han feta per a mi”, em vaig dir. I sense pensar-ho més, em vaig matricular en Economia de l’Empresa. Tenia 35 anys, un fill de 7 anys, i la meua dona no treballava.

Quan es va saber al lloc de treball que m’havia matriculat, un dels caps em va dir: “No arribaràs mai a ser economista”. “No se com pots tenir tanta seguretat”, li vaig contestar. “És de mi de qui depèn, no de tu”.

Van passar set anys; vaig assolir la llicenciatura; va sortir una plaça a l’empresa que requeria coneixements a nivell de peritatge mercantil. Economista d’empresa s’equiparava a professor mercantil, és a dir, per sobre del nivell requerit. Sent una cooperativa, el personal de la casa tenia prioritat per a ocupar les places noves. Em van rebutjar. Innocentment, vaig pensar que no s’havia actualitzat el meu historial i vaig advertir al servei de personal que prengueren nota d’haver obtingut la llicenciatura.

Cinc vegades es va repetir el rebuig. A partir de la tercera, ja havia assumit que s’acomplia el que m’havia dit el cap: amb o sense llicenciatura, no seria economista.

Però el món no s’acabava en aquella empresa. Era, i és, molt més llarg i molt més ample.

Seria injust si no reconeguera que al llarg del camí hi ha hagut persones que m’han ajudat. I molt. El meu amic Josep Lluís, conserge, que sempre tenia a punt un tros de sabó i una tovalla per a rentar-me les mans quan venia directament del treball a la facultat. Que em deia: “Salvador, has de ser professor. Jo se que tu ho faràs be” “Però, Josep Lluís, si jo, ni tinc relacions, ni expedient brillant” “Quan vulgues entrar, fes-m’ho saber. Jo et diré amb qui has de parlar”. I en arribar el moment: “Parla amb Pedro”. El meu mestre Pedro. Que ho ha sigut tot per a mi. I uns quants més.

Però l’empenta primera, la que, malgrat haver acomplit 42 anys em va fer botar, deixar la comoditat d’un treball fix, divertit i bastant ben pagat; la “mare” de tots els esdeveniments que van venir després, i em van portar, des de reparar electrodomèstics casa per casa a Madrid, a exercir de professor de comptabilitat al meravellós campus de la Universitat d’Alacant; aqueix impuls me’l va donar aquell que em va posar el peu al davant.

És ell qui em va fer el favor més gran. I damunt, debades.