I.3 Ficció del dèficit: I.3.2 Els ingressos

Continuació del tercer punt del post: “Veritats, mentires i absurditats (I)”

En el tercer punt del post titulat “VERITATS”, s'ha dit que el dèficit era una ficció, perquè resultava de l'enfrontament d'unes magnituds convencionals durant un període també convencional, és a dir, que tant les unes com l'altre eren el resultat d'un acord o conveni. Acord o conveni que, en general, no ha tingut en compte els condicionants econòmics d'una banda, i d'una altra, que en qualsevol moment es pot canviar, determinant un dèficit diferent, o fins i tot convertint-lo en superàvit. Això és el que es va a veure en aquest post referit al component “ingressos”.

Com que els principals ingressos de l'Estat són els impostos, seran aquests els que constituiran l'objecte de l'estudi. I no tots ells, sinó sols els que es consideren més significatius. Perquè no es tracta de fer un estudi a fons dels impostos, sinó senzillament una aproximació al problema .

Primer s'estudiarà d'on venen els impostos actualment en vigor. A continuació es comprovarà com es recapten realment els que es troben en vigor en l'actualitat.

La reforma fiscal que es deia necessitava la Hisenda Espanyola per a dotar-la d'equitat i eficàcia, i modernitzar-la, es va fer entre 1977 i 1978, aprofitant el consens de la transició democràtica materialitzat en els Pactes de la Moncloa. Es pot dir que la política fiscal va quedar basada fonamentalment en tres impostos: un sobre la renda, un altre sobre el patrimoni i un altre indirecte (IVA). Progressius els dos primers i proporcional el tercer, encara que amb diferents tipus i exempcions com és el cas dels serveis bancaris.

Des d'aleshores, els esmentats impostos han evolucionat de la següent manera: en quant al de la renda, un contribuent que guanyava 300.000€ l'any pagava un 37% menys en 2008 que en 1993, un altre que en guanyara 50.000€ veia reduïda la seua fiscalitat un 2,3% en el mateix període. En quan al tractament fiscal dels estalvis i de les plus-vàlues, van passar, de formar part del IRPF, i per tant, de participar en les taxes i caràcter progressiu de l'esmentat impost, a tributar a un tipus fix entre el 19% i el 21%, per baix inclús del mínim per a la renda general (24%). Per la part de l'impost sobre el Patrimoni, es va suprimit per la Llei 4/2008, amb vigència des de l'1 de gener de 2008. Pel contrari, es va pujar el IVA per la Llei 26/2009, de Pressupostos Generals de l'Estat per a 2010, a partir de l'1 de juliol, passant el tipus general del 16% al 18% i el tipus reduït del 7% al 8%. Les exempcions van quedar com estaven.

En quan a l'eficàcia en la recaptació dels impostos actualment en vigor, encara que, com és natural, el frau fiscal no es coneix amb exactitud, es calcula, per procediments indirectes com són el consum de dièsel, d'electricitat, els cotxes que es venen, etc., que es troba al voltant del 25%

Des del punt de vista econòmic, també com una mena de frau hi ha que considerar els robatoris. En efecte: quan una tenda, xicoteta o gran, continua amb el negoci i no tanca, malgrat els robatoris que sofreix, és perquè aconsegueix compensar-los i obté beneficis suficients perquè li valga la pena continuar. Dit d'una altra manera: aconsegueix traslladar als seus clients al menys una part de l'import dels robatoris, com si d'una mena de IVA es tractara. D'altra banda, com l'import dels esmentats robatoris no augmenta els beneficis, Hisenda no pot gravar-los, i aquí es veu el seu aspecte de frau fiscal.

Des del mateix punt de vista econòmic, un tipus de robatoris, els que es produeixen al camp, resulten vertaderament nocius malgrat el seu escàs import habitual, pels seus extensos efectes negatius sobre l'economia, que no es limiten a l'import del robatori, potser per l'escassa o nul·la capacitat de trasllat dels llauradors respecte als comerciants. En alguna manera, l'abandó d'una bona part dels camps que veiem sense cultivar, i la manca de producció amb el consegüent dany per a l'economia i per a la recaptació fiscal, troba explicació en l'avorriment dels que, no solament han de suportar la rebaixa de preus que els imposen els intermediaris, sinó que, damunt, veuen les collites espremudes pels que s'emporten els fruits de l'esforç alié. Arribats a aquest punt, no vull deixar de contar una reflexió que vaig sentir en una conversa entre llauradors: “Els robatoris al camp s'han de castigar. Perquè si no es castiguen, tot el món voldrà robar i ningú sembrarà. I quan ningú sembre, no hi haurà res que robar. I el poble s'empobrirà”.

I.3 Ficció del dèficit. I.3.1 El cicle

Continuació del post: “Veritats, mentires i absurditats (I)”

La primera cosa que vaig a dir és que no hi ha cap inconvenient en acceptar l'equilibri pressupostari, és a dir, que és bo que el dèficit siga zero. Fins i tot es pot considerar que encara millor és un pressupost amb superàvit en lloc de deficitari. I això perquè el dèficit, l'equilibri i el superàvit del pressupost són ens que no existeixen en el món real, i si no es concreta més, no tenen cap significació. Són ficcions, figuracions, que es poden crear al gust i gana de tothom. La única cosa que s'ha de fer per a aconseguir que siguen una cosa o una altra és manipular adequadament, és a dir, segons convinga, els seus components. Perquè aquí, en el tractament dels elements que componen la ficció, elements que si que tenen existència real, es troba el secret.

Si es vol fer un treball seriós, o siga, aconseguir que el dèficit, l'equilibri o el superàvit del pressupost tinguen significat (sense oblidar que mai perdran la seua naturalesa de ficcions), s'ha d'entrar en allò que és realment important: la selecció i anàlisi dels elements que intervenen en la seua composició. Elements constituïts per tot allò que per conveni es consideren ingressos, tot allò que també per conveni es denominen despeses, i el període de temps durant el qual convé que s'enfronten els ingressos i les despeses. Començaré per aquest últim, és a dir, el cicle o període de temps de l'enfrontament.

El període de temps durant el qual s'acorda enfrontar els ingressos i les despeses pot ser qualsevol: el dia, la setmana, el mes, l'any, etc. Ara bé: si el que es vol fer és un estudi econòmic, s'ha de prendre un període que tinga significat econòmic.

L'economia es mou per períodes de temps denominats cicles econòmics, que solen tenir una durada variable, entre deu i vint anys, a vegades més, però que no coincideixen amb l'any natural.

Els cicles econòmics, amb les característiques fases d'expansió o apogeu i posterior crisi o depressió, han existit sempre, i els humans, des de fa milers d'anys, han tractat d'evitar les seues conseqüències més indesitjables, com dona testimoni el Llibre dels llibres, és a dir, la Bíblia, en el següent resum del passatge del Gènesis, capítols 41 i següents:

El Faraó de l'Egipte va somniar que eixien del riu set vaques boniques i ben engreixades que eren devorades per unes altres set, lletges i primes, que van eixir darrere; també, que set espigues de blat grosses i plenes creixien en una sola canya, que després naixien unes altres set, menudes i abatudes pel vent, que devoraven les set primeres.

Josep, a demanda del Faraó, va interpretar el somni: “Vol dir, que vindran primer set anys d'abundància seguits d'uns altres set de fam, que serà tanta, que s'oblidarà totalment l'abundor dels anys passats”.

“Per tant”, va recomanar Josep, “faça açò Faraó, i pose governadors sobre el país, i quinte la terra d'Egipte en els set anys de l'abundància. I ajunten tota la provisió d'aquests bons anys que venen, i arrepleguen el blat sota la mà del Faraó per a manteniment de les ciutats; i guarden-ho. I estiga aquella provisió en dipòsit per al país, per als set anys de fam que hi haurà en la terra d'Egipte, i el país no perirà de fam.”

Les coses es van fer tan bé a l'Egipte, que no sols van tenir menjar per als egipcians durant els anys de la fam, sinó també per a vendre'n. I com que la fam va arribar fins la terra de Canaan on vivia la família de Josep, i també la notícia de que a l'Egipte venien menjar, Jacob, el pare, va enviar els seus fills, germans de Josep, a comprar-ne.

En les línies anteriors es pot observar un antic tractament de les fases del cicle, potser rudimentari, però tractament al cap i a la fi. Consisteix, com era lògic d'esperar, en guardar durant els anys d'abundor o auge per a poder gastar o consumir durant els anys de crisi.

Principals característiques de les fases del cicle econòmic, remarcant en majúscula i negreta els aspectes negatius de cadascuna d'elles:

AUGE o APOGEU:

- màxima activitat dels negocis

- plena ocupació

- pujada dels preus = INFLACIÓ

CRISI

- contracció dels negocis

- reducció de l'ocupació = DESOCUPACIÓ

- baixada o manteniment dels preus

Des del punt de vista econòmic, l'actuació lògica dels organismes públics consisteix en adoptar una política anticíclica, és a dir, gastar menys del que recapten ens els temps d'abundor i més en els temps d'escassesa. Perquè, si no ho fan així, i basant-se en l'equilibri pressupostari anual gasten cada any d'acord amb el que ingressen, el que aconseguixen és agreujar els problemes de INFLACIÓ i DESOCUPACIÓ en les respectives fases.

En fi, per posar un exemple, es fàcil imaginar el que podia haver passat a l'antic Egipte si el Faraó, desoint les recomanacions de Josep, haguera adoptat una política d'equilibri pressupostari anual en els temps de les vaques grosses i flaques de la cita del Gènesis de més amunt.

Conclusió: equilibri pressupostari, d'acord. Però al llarg del cicle econòmic, no any natural a any natural.

I.1 Origen dels llocs de treball

Continuació del punt 1 del post: “Veritats, mentires i absurditats (I)”

Dins de les activitats humanes, es poden distingir unes on el fi són les pròpies activitats i unes altres on l'objectiu consisteix en obrar sobre les coses de la Naturalesa per a aplicar-les a la satisfacció de les necessitats humanes.

Les primeres solen rebre les qualificacions de “aficions”, “activitats d'oci”, etc., mentre les segones es denominen de manera genèrica “treball”. Convé aclarir que no sol ser el tipus d'activitat el que les diferència, sinó l'actitud de la persona davant elles. Prenem l'exemple d'un pescador de canya: si pesca pel gust de lluitar contra el peix i una vegada vençut i en el seu poder el torna a l'aigua, estem en el primer cas: es tracta d'una genuïna afició o activitat d'oci on la finalitat s'esgota en ella mateixa. Si, pel contrari, guarda els peixos per al sopar o per a vendre'ls al mercat, ens trobem davant del segon cas: el que fa és un treball perquè el fi de l'activitat, consistent en obtenir uns diners o satisfer la necessitat d'alimentar-se, es troba fora d'ella. La qual cosa no impedeix, de cap manera, que el segon pescador gaudisca de la pesca tant o més que el primer.

En les línies que segueixen, s'entén per “treball” l'activitat de les persones que consisteix en obrar sobre les coses de la Naturalesa per a aplicar-les a la satisfacció de les necessitats humanes.

Com que l'objectiu del treball és satisfer les necessitat humanes i aquestes són pràcticament infinites(*), és evident que no es treball precisament el que pot faltar a les persones: sempre quedaran aspiracions que no podran ser ateses perquè la limitada capacitat de fer, és a dir, de treballar, no permet abastar-les.

Les necessitats humanes són infinitament variades. Si cada subjecte tractara d'atendre-les, totes elles, directament amb el seu treball, és a dir, si cadascú tractara de cultivar el blat, moldre'l, pastar la farina, coure al forn el pa que s'ha de menjar, i fera el mateix amb les sabates que s'ha de posar, i amb la roba, etc., el resultat seria realment desastrós: a males penes abastaria a atendre unes poques de les necessitats més elementals.

En el desenvolupat i complex món econòmic actual, cadascú es dedica a treballar en una cosa: el llaurador cultiva el blat, el moliner el converteix en farina, el forner pasta la farina i cou el pa, i la resta dels ciutadans la única cosa que ha de fer és anar al forn i emportar-se'l a casa a punt de menjar. I el mateix ocorre amb la resta de coses: les sabates, la roba, els llibres, la diversió, ja siga en forma de cine, teatre, ball, etc. I es fa així perquè el rendiment és molt major, si cadascú es dedica a una sola cosa, que si tots tracten de fer tot.

Com es passa de fer una sola cosa a atendre unes necessitats que requereixen productes i serveis infinitament diferents? Intercanviant la única cosa que fem cadascú de nosaltres, per la multitud de productes i serveis que elaboren els altres.

Utilitzant un símil, es pot dir que tothom aporta el resultat del seu treball a una mena de gran magatzem, on li se donen a canvi uns bons (els diners), que canvia per la infinita varietat resultat del treball de la resta de components del sistema econòmic. I així es tanca el cercle.

Però, la complexitat del sistema econòmic no ha de fer que s'oblide el que és essencial: la única raó de ser de l'activitat humana qualificada d'econòmica, l'origen del “treball”, és atendre les necessitats que tots els humans tenim, mitjançant la producció i el consum de béns i serveis de tota mena.

Dit d'una altra manera: en les necessitats humanes es troba l'origen del treball, i quan es treballa s'accedeix als mitjans que permeten satisfer les esmentades necessitats.

*) Maslow agrupa les diferents necessitats que ha de cobrir tothom en la denominada “Piràmide de Maslow”, que es pot resumir en els tres graons o nivells següents:

- Necessitats bàsiques (fisiològiques i de seguretat);

- Necessitats d'emulació (adopció dels signes que identifiquen amb els grups als que es pertany com éssers socials);

- Necessitats del Jo (accés a satisfaccions individuals, íntimes i personals).

Segons Maslow, a mesura que la persona aconsegueix controlar les necessitats bàsiques, van apareixent les necessitats d'ordre superior.

Veure “Piràmide de Maslow” en qualsevol tractat o a INTERNET, per exemple: http://www.elblogsalmon.com/conceptos-de-economia/que-es-la-piramide-de-maslow.

Veritats, mentires i absurditats (III)

“Sobre veritats, mentires i absurditats en el mon de l'economia, vaig a dir unes quantes coses que pràcticament tots sabem, sols que, potser, no ens hem adonat. O be, que el fort soroll dels mitjans de comunicació ens ha fet arraconar al més allunyat del nostre enteniment.”

ABSURDITATS

“SENT EL DÈFICIT UNA FICCIÓ (*) i LA DESOCUPACIÓ UNA REALITAT (*),”

Proposar mesures que pretenen pal·liar el dèficit sense tenir en compte si les esmentades mesures augmenten la desocupació.

*) http://economeries.blogspot.com/2011/08/veritats-mentires-i-absurditats-i.html

“TOTS HEM D'ESFORÇAR-NOS PER EIXIR DE LA CRISI”

Quin és el tipus d'esforç que es demana als desocupats? Conformar-se en continuar creuats de braços? Esforçar-se consisteix en no fer res?

“PER AQUEST PROBLEMA NO HI HA MÉS QUE UNA SOLUCIÓ ...”

Definició de l'Economia: “És la ciència que estudia l'aplicació òptima dels recursos escassos susceptibles d'ús alternatiu”.

Tots els problemes econòmics tenen al menys dues solucions oposades, i a més, tota la gamma que va des de l'una fins l'altra. En la difosa i afortunada paràbola de Samuelson, premi Nobel d'Economia de 1970, “un país, que només pot produir canons o mantega, pot dedicar-se exclusivament a la producció de canons, o també produir només mantega, o optar per una barreja d'ambdós coses”.

No pertanyen al món de l'Economia els recursos que no són escassos, els que només tenen una aplicació i els problemes que sols admeten una solució.

“NO POSAR LA DESOCUPACIÓ AL NUCLI CENTRAL DELS DEBATS I PREOCUPACIONS”

- Quan és el problema econòmic real més greu, amb molta diferència.

- Quan és la solució de molts dels altres problemes, perquè:

- més ocupació = més PIB = més ingressos = menys dèficit

- millora dels comptes de la Sanitat i de les pensions

- més recursos per a millorar l'Educació.

- etc.