I.3 Ficció del dèficit: I.3.2 Els ingressos

Continuació del tercer punt del post: “Veritats, mentires i absurditats (I)”

En el tercer punt del post titulat “VERITATS”, s'ha dit que el dèficit era una ficció, perquè resultava de l'enfrontament d'unes magnituds convencionals durant un període també convencional, és a dir, que tant les unes com l'altre eren el resultat d'un acord o conveni. Acord o conveni que, en general, no ha tingut en compte els condicionants econòmics d'una banda, i d'una altra, que en qualsevol moment es pot canviar, determinant un dèficit diferent, o fins i tot convertint-lo en superàvit. Això és el que es va a veure en aquest post referit al component “ingressos”.

Com que els principals ingressos de l'Estat són els impostos, seran aquests els que constituiran l'objecte de l'estudi. I no tots ells, sinó sols els que es consideren més significatius. Perquè no es tracta de fer un estudi a fons dels impostos, sinó senzillament una aproximació al problema .

Primer s'estudiarà d'on venen els impostos actualment en vigor. A continuació es comprovarà com es recapten realment els que es troben en vigor en l'actualitat.

La reforma fiscal que es deia necessitava la Hisenda Espanyola per a dotar-la d'equitat i eficàcia, i modernitzar-la, es va fer entre 1977 i 1978, aprofitant el consens de la transició democràtica materialitzat en els Pactes de la Moncloa. Es pot dir que la política fiscal va quedar basada fonamentalment en tres impostos: un sobre la renda, un altre sobre el patrimoni i un altre indirecte (IVA). Progressius els dos primers i proporcional el tercer, encara que amb diferents tipus i exempcions com és el cas dels serveis bancaris.

Des d'aleshores, els esmentats impostos han evolucionat de la següent manera: en quant al de la renda, un contribuent que guanyava 300.000€ l'any pagava un 37% menys en 2008 que en 1993, un altre que en guanyara 50.000€ veia reduïda la seua fiscalitat un 2,3% en el mateix període. En quan al tractament fiscal dels estalvis i de les plus-vàlues, van passar, de formar part del IRPF, i per tant, de participar en les taxes i caràcter progressiu de l'esmentat impost, a tributar a un tipus fix entre el 19% i el 21%, per baix inclús del mínim per a la renda general (24%). Per la part de l'impost sobre el Patrimoni, es va suprimit per la Llei 4/2008, amb vigència des de l'1 de gener de 2008. Pel contrari, es va pujar el IVA per la Llei 26/2009, de Pressupostos Generals de l'Estat per a 2010, a partir de l'1 de juliol, passant el tipus general del 16% al 18% i el tipus reduït del 7% al 8%. Les exempcions van quedar com estaven.

En quan a l'eficàcia en la recaptació dels impostos actualment en vigor, encara que, com és natural, el frau fiscal no es coneix amb exactitud, es calcula, per procediments indirectes com són el consum de dièsel, d'electricitat, els cotxes que es venen, etc., que es troba al voltant del 25%

Des del punt de vista econòmic, també com una mena de frau hi ha que considerar els robatoris. En efecte: quan una tenda, xicoteta o gran, continua amb el negoci i no tanca, malgrat els robatoris que sofreix, és perquè aconsegueix compensar-los i obté beneficis suficients perquè li valga la pena continuar. Dit d'una altra manera: aconsegueix traslladar als seus clients al menys una part de l'import dels robatoris, com si d'una mena de IVA es tractara. D'altra banda, com l'import dels esmentats robatoris no augmenta els beneficis, Hisenda no pot gravar-los, i aquí es veu el seu aspecte de frau fiscal.

Des del mateix punt de vista econòmic, un tipus de robatoris, els que es produeixen al camp, resulten vertaderament nocius malgrat el seu escàs import habitual, pels seus extensos efectes negatius sobre l'economia, que no es limiten a l'import del robatori, potser per l'escassa o nul·la capacitat de trasllat dels llauradors respecte als comerciants. En alguna manera, l'abandó d'una bona part dels camps que veiem sense cultivar, i la manca de producció amb el consegüent dany per a l'economia i per a la recaptació fiscal, troba explicació en l'avorriment dels que, no solament han de suportar la rebaixa de preus que els imposen els intermediaris, sinó que, damunt, veuen les collites espremudes pels que s'emporten els fruits de l'esforç alié. Arribats a aquest punt, no vull deixar de contar una reflexió que vaig sentir en una conversa entre llauradors: “Els robatoris al camp s'han de castigar. Perquè si no es castiguen, tot el món voldrà robar i ningú sembrarà. I quan ningú sembre, no hi haurà res que robar. I el poble s'empobrirà”.