I.3 Ficció del dèficit. I.3.1 El cicle

Continuació del post: “Veritats, mentires i absurditats (I)”

La primera cosa que vaig a dir és que no hi ha cap inconvenient en acceptar l'equilibri pressupostari, és a dir, que és bo que el dèficit siga zero. Fins i tot es pot considerar que encara millor és un pressupost amb superàvit en lloc de deficitari. I això perquè el dèficit, l'equilibri i el superàvit del pressupost són ens que no existeixen en el món real, i si no es concreta més, no tenen cap significació. Són ficcions, figuracions, que es poden crear al gust i gana de tothom. La única cosa que s'ha de fer per a aconseguir que siguen una cosa o una altra és manipular adequadament, és a dir, segons convinga, els seus components. Perquè aquí, en el tractament dels elements que componen la ficció, elements que si que tenen existència real, es troba el secret.

Si es vol fer un treball seriós, o siga, aconseguir que el dèficit, l'equilibri o el superàvit del pressupost tinguen significat (sense oblidar que mai perdran la seua naturalesa de ficcions), s'ha d'entrar en allò que és realment important: la selecció i anàlisi dels elements que intervenen en la seua composició. Elements constituïts per tot allò que per conveni es consideren ingressos, tot allò que també per conveni es denominen despeses, i el període de temps durant el qual convé que s'enfronten els ingressos i les despeses. Començaré per aquest últim, és a dir, el cicle o període de temps de l'enfrontament.

El període de temps durant el qual s'acorda enfrontar els ingressos i les despeses pot ser qualsevol: el dia, la setmana, el mes, l'any, etc. Ara bé: si el que es vol fer és un estudi econòmic, s'ha de prendre un període que tinga significat econòmic.

L'economia es mou per períodes de temps denominats cicles econòmics, que solen tenir una durada variable, entre deu i vint anys, a vegades més, però que no coincideixen amb l'any natural.

Els cicles econòmics, amb les característiques fases d'expansió o apogeu i posterior crisi o depressió, han existit sempre, i els humans, des de fa milers d'anys, han tractat d'evitar les seues conseqüències més indesitjables, com dona testimoni el Llibre dels llibres, és a dir, la Bíblia, en el següent resum del passatge del Gènesis, capítols 41 i següents:

El Faraó de l'Egipte va somniar que eixien del riu set vaques boniques i ben engreixades que eren devorades per unes altres set, lletges i primes, que van eixir darrere; també, que set espigues de blat grosses i plenes creixien en una sola canya, que després naixien unes altres set, menudes i abatudes pel vent, que devoraven les set primeres.

Josep, a demanda del Faraó, va interpretar el somni: “Vol dir, que vindran primer set anys d'abundància seguits d'uns altres set de fam, que serà tanta, que s'oblidarà totalment l'abundor dels anys passats”.

“Per tant”, va recomanar Josep, “faça açò Faraó, i pose governadors sobre el país, i quinte la terra d'Egipte en els set anys de l'abundància. I ajunten tota la provisió d'aquests bons anys que venen, i arrepleguen el blat sota la mà del Faraó per a manteniment de les ciutats; i guarden-ho. I estiga aquella provisió en dipòsit per al país, per als set anys de fam que hi haurà en la terra d'Egipte, i el país no perirà de fam.”

Les coses es van fer tan bé a l'Egipte, que no sols van tenir menjar per als egipcians durant els anys de la fam, sinó també per a vendre'n. I com que la fam va arribar fins la terra de Canaan on vivia la família de Josep, i també la notícia de que a l'Egipte venien menjar, Jacob, el pare, va enviar els seus fills, germans de Josep, a comprar-ne.

En les línies anteriors es pot observar un antic tractament de les fases del cicle, potser rudimentari, però tractament al cap i a la fi. Consisteix, com era lògic d'esperar, en guardar durant els anys d'abundor o auge per a poder gastar o consumir durant els anys de crisi.

Principals característiques de les fases del cicle econòmic, remarcant en majúscula i negreta els aspectes negatius de cadascuna d'elles:

AUGE o APOGEU:

- màxima activitat dels negocis

- plena ocupació

- pujada dels preus = INFLACIÓ

CRISI

- contracció dels negocis

- reducció de l'ocupació = DESOCUPACIÓ

- baixada o manteniment dels preus

Des del punt de vista econòmic, l'actuació lògica dels organismes públics consisteix en adoptar una política anticíclica, és a dir, gastar menys del que recapten ens els temps d'abundor i més en els temps d'escassesa. Perquè, si no ho fan així, i basant-se en l'equilibri pressupostari anual gasten cada any d'acord amb el que ingressen, el que aconseguixen és agreujar els problemes de INFLACIÓ i DESOCUPACIÓ en les respectives fases.

En fi, per posar un exemple, es fàcil imaginar el que podia haver passat a l'antic Egipte si el Faraó, desoint les recomanacions de Josep, haguera adoptat una política d'equilibri pressupostari anual en els temps de les vaques grosses i flaques de la cita del Gènesis de més amunt.

Conclusió: equilibri pressupostari, d'acord. Però al llarg del cicle econòmic, no any natural a any natural.