I.3 Ficció del dèficit: I.3.3 Les despeses_2

Continuació del post: “Les despeses”

L'Educació constitueix un dels grans capítols de les despeses dels Pressupostos Generals de l'Estat considerats en el seu conjunt, és a dir, incloent dins d'ells els de les Comunitats Autònomes que tenen transferides les competències.

¿És una despesa l'Educació?

Si s'aplica el criteri comptable empresarial com ja s'ha fet en el post anterior, és evident que no és una despesa, sinó una inversió.

No és una despesa, perquè no concorre amb les autèntiques despeses en l'obtenció dels ingressos de l'exercici com ho fan les que s'han vist en el post anterior. És veritat que si que ho fa a la llarga en forma de “capital humà”, però precisament aqueixa és la característica de les inversions, que en el món comptable empresarial reben també el nom de despeses anticipades pel fet de col·laborar en els ingressos dels exercicis futurs.

Inversió la considera el Consell Econòmic i Social en l'Informe 01/2009 “SISTEMA EDUCATIVO Y CAPITAL HUMANO”, quan diu: “Els contrastats beneficis, individuals i socials, que reporta la inversió en educació i formació expliquen que en tots els països desenvolupats existisca consens sobre la necessitat que els poders públics tinguen un paper decisiu en aquest terreny. I, més encara, de conferir rang de política d'Estat, açò és, prioritària, basada en un ampli acord polític i social, i estructurada en estratègies amb objectius de curt, mitjà i llarg termini, dotades de suficiència financera i, en tant que siga possible, de mecanismes d'avaluació que permeten el seu millor ajust. Al marge del seu major o menor grau d'articulació, en tots els països europeus s'observa aquest tractament, sens dubte perquè en tots ells l'educació és una preocupació primordial de l'acció de govern” (final de la pàgina 10).

I a continuació afegix: “El reconeixement i regulació del dret a l'educació es plasma en el nostre ordenament jurídic com un dret d'abast universal, l'objecte del qual estreba en el ple desenvolupament de la personalitat. La Constitució espanyola (CE) consagra d'aquesta forma el dret a l'educació en sintonia amb la Declaració Universal dels Drets Humans (1948) i amb els tractats i acords internacionals dels quals Espanya forma part, que constitueixen el marc interpretatiu dels drets fonamentals que el text constitucional reconeix.”

Un dels aspectes de la inversió en Educació és el caràcter de peremptorietat, és a dir, el de ser improrrogable o no admetre ajornaments. Un any perdut en Educació és una pèrdua total i absoluta; no es podrà recuperar mai. Aquest aspecte diferència de manera radical la inversió en Educació d'altres inversions públiques. Exemple: el primer AVE espanyol, Sevilla – Madrid, es va inaugurar en abril de 1992; el 20 de febrer de 2008 va entrar en servici la línia AVE Madrid - Barcelona, i el 18 de desembre de 2010 es va inaugurar la línia LAV Madrid - València (dades preses de la WIKIPEDIA). És a dir, la inversió pública entre el primer i el segon tren AVE es va ajornar durant 17 anys sense que les conseqüències per a la societat espanyola resultaren especialment greus. ¿Es pot imaginar les conseqüències que tindria si una cosa semblant ocorreguera en Educació? Dit en altres termes, ¿com és podrà compensar als xiquets, alacantins i altres, que han passat en barracons tota l'Ensenyança Primària i Secundària?

L'Educació ha de ser universal, pública i gratuïta, perquè solament així es garanteix la igualtat d'oportunitats.

¿Per què ha d'haver igualtat d'oportunitats?¿Per justícia, i perquè així s'acompleix el mandat Constitucional en sintonia amb la Declaració Universal dels Dret Humans com s'ha vist més amunt?

Si, evidentment. Però també per raons pura i estrictament econòmiques, que són les que s'aborden en este Blog. Perquè, si per manca d'oportunitats, per no tenir accés a una adequada educació, es perd un geni nacional, la pèrdua no serà solament per a la persona concernida que tindrà que passar la seua vida presonera de les lligasses de la ignorància, sinó també per a tota la societat, que es veurà privada dels beneficis que el geni li haguera pogut aportar.

Sense posar les coses al nivell dels genis, tampoc es bo, des del punt de vista econòmic, que totes les persones, fins i tot les menys genials, no puguen desenvolupar el màxim que siga capaç de donar la seua intel·ligència. Perquè, com diu l'estudi del CES esmentat més amunt, “el dret fonamental a l'educació, més enllà dels aspectes fonamentals i bàsics de la seua regulació constitucional, tals com l'obligatorietat i la gratuïtat de l'ensenyament bàsic, connecta amb l'exigència de la garantia d'un sistema d'educació i de formació de qualitat que proporcione als individus possibilitats reals de participació social i econòmica plena i de desenvolupament professional a través de l'adquisició de coneixements, competències i qualificacions adaptades a les demandes del món laboral i productiu. Cal insistir que comptar amb una educació i formació de qualitat és condició necessària (encara que no suficient) per a impulsar la productivitat i el dinamisme de l'economia, facilitant la innovació i l'adaptació als canvis, i la capacitat de generació d'ocupació” (pàgina 12).

Per ser la més important de les inversions públiques per al desenvolupament del país, i per ser una inversió que no admet ajornaments, és necessari que tinga un finançament, no solament independent dels ingressos, sinó que són els ingressos els que s'han d'adaptar a les necessitats de finançament de l'Educació.

¿I això com es pot aconseguir?

Una de les fórmules consisteix en lluitar més eficientment contra l'economia submergida, el frau fiscal i els robatoris com ja s'ha dit en el post anterior. Una altra, en recuperar els impostos la transferència dels quals han aprofitat les Comunitats per a reduir o fins i tot eliminar, generant injustificades diferències entre espanyols. Diferències que opinions autoritzades dubten de la seua constitucionalitat.

I si tot això no és suficient, i es manté la injustificada obsessió per l'equilibri pressupostari anual, sempre quedarà la solució d'augmentar els impostos. Al cap i a la fi, quadrar els comptes nacionals no té per què resultar més complicat que quadrar els d'una comunitat de veïns.

I.3 Ficció del dèficit: I.3.3 Les despeses

Continuació del tercer punt del post: “Veritats, mentires i absurditats (I)”

Este post es dedicarà a estudiar algunes magnituds que s'ha convingut en qualificar com despeses en la seua participació en la determinació del dèficit.

En açò de les despeses hi ha bastant descontrol, perquè les mateixes coses s'anomenen despeses o inversions segons qui parla, i a vegades, les mateixes persones, les consideren una cosa o l'altra segons el cas o segons convé al plantejament que s'està fent. Així és que, a manca d'un altre criteri menys circumstancial, es començarà per les que es poden considerar “despeses” utilitzant el criteri comptable en les línies següents.

En comptabilitat, les despeses es defineixen com el corrent de recursos que es consumeixen en l'obtenció dels ingressos. En el post corresponent als Ingressos, s'han considerat els impostos com els principals ingressos de l'Estat. Conseqüentment, aplicant un criteri comptable empresarial, correspon la qualificació de “despeses” als mitjans necessaris per a convertir en realitat aqueixos ingressos. És a dir, s'han de considerar despeses, com a mínim, els costos de la inspecció d'Hisenda, els de la inspecció de la Seguretat Social, els dels inspectors dels Cossos i Forces de Seguretat de l'Estat dedicats a la repressió del frau fiscal, de la Seguretat Social i també dels robatoris (com una mena de frau fiscal han sigut qualificats en el post dels ingressos), i els dels jutjats que col·laboren amb els anteriors. Tenint en compte que el frau fiscal abasta en Espanya entre el 20% i el 25% del PIB i que és perfectament reductible, perquè és bastant menor en països del nostre entorn, és evident que una millora en els mitjans dedicats a aquesta finalitat ha de tenir una compensació en l'increment dels ingressos que supere àmpliament l'augment dels costos. Per contra, una reducció tindria unes conseqüències similars a las del negoci de l'empresari que, sense més ni més, retalla el 25% dels subministres, de les matèries primes, etc.: el més probable és que, obtinga una davallada semblant o major en quantia per la part dels ingressos.

És fonamental tenir en compte, que l'eficàcia de la millora dels mitjans de la inspecció s'ha de mesurar per la disminució del frau global i no per l'import de les multes imposades. Perquè, si es fa al contrari, quan s'arribara a una situació ideal en que l'adequació dels mitjans d'inspecció portara a la desaparició total del frau, pel convenciment de la ciutadania de la impossibilitat de cometre'l sense ser detectat i per tant multat, s'arribaria també a la conclusió de ser absolutament ineficaç, l'acció inspectora, per no posar cap multa, la qual cosa és, evidentment, un absurd.

Per si a algú encara li queden dubtes sobre la importància de la lluita contra l'economia submergida i el frau fiscal, per ella mateixa i al marge dels objectius general del Blog (justificar l'absurditat de la desocupació) i particular del Post (demostrar la ficció del dèficit), que és la raó fonamental per la qual s'esmenta aquí, se li recomana donar una ullada a l'article que porta per títol: “La economía sumergida como agresión al prójimo. Consecuencias del fraude en la vida diaria”. A més de la necessitat de complir el mandat de l'article 31 de la Constitució: “Tots contribuiran al sosteniment de les despeses públiques d'acord amb la seua capacitat econòmica per mitjà d'un sistema tributari just inspirat en els principis d'igualtat i progressivitat que, en cap cas, tindrà abast confiscatori”.

Tenint en compte que a hores d'ara són insuficients els mitjans humans necessaris per a corregir el frau fiscal (segons un informe publicat en 2009 pel Sindicat de Tècnics del Ministeri d'Hisenda, la AEAT contava amb 27.951 empleats públics, dotació 8 vegades inferior a la dels països avançats de la UE; Espanya era el país que menys en recaptar impostos, 30 vegades menys que Suècia). És evident que l'adequació dels mitjans humans a les necessitats d'Hisenda va a suposar la creació de nous llocs de treball, que no solament no van a costar res, sinó pel contrari, van a aportar a l'Erari Públic varies vegades el seu cost.

Per a qui és important la creació de nous llocs de treball?

Per als desocupats que deixen de ser-ho, és clar. Però no solament per a ells. També per a la resta de desocupats, perquè no els tindran com competidors quan es creen nous llocs de treball. També per als que tenen treball, perquè s'allunya la possibilitat de que perden el seu lloc de treball per l'augment de l'activitat econòmica. I si malgrat tot el perden, perquè tindran menys competidors per a trobar un nou lloc de treball. També per als que es troben fora del mercat de treball, jubilats i altres, perquè l'augment de l'activitat econòmica garantix les seues prestacions. I tot això, sense tenir en compte els beneficis que aporta a la societat la pròpia activitat, ni tampoc l'efecte multiplicador del que ja s'ha parlat en un post anterior.

Concloent: la creació de nous llocs de treball és important per a tothom.

Fora de context

Amb IVA o sense IVA?

Va encomanar fer la reforma de sa casa. L'obrer li va preguntar:

“Com vol la factura, amb IVA o sense IVA?”

“Amb IVA, evidentment”, li va contestar. I va afegir: “A mi, per qui m'ha pres?”

És funcionari jubilat, pertany a les Classes Passives, i sap que la seua pensió es paga per la recaptació dels impostos. És a dir, que si no es recaptaren, no podria cobrar la pensió.

Sent això veritat, no és el principal motiu de la resposta que va donar.

Sap que, si arriba el cas de tenir que reclamar judicialment perquè la faena no ha quedat com ha de ser, difícilment podrà fer-ho sense una factura degudament emplenada, és a dir, amb IVA.

Sent això veritat, no és el principal motiu de la seua resposta.

Creu saber que, si una inspecció d'Hisenda (molt improbable), comprovara que no havia pagat l'IVA, li posaria una multa.

Sent això veritat, tampoc és el principal motiu.

El motiu principal, la “mare” de tots els motius es podria dir, és que no li fa gens de gràcia tenir bones raons per a pensar d'ell mateix que és un deshonrat.

Perquè a ell no pot enganyar-lo.

Perquè d'ell no pot allunyar-se.

Perquè,

¿On podria amagar-se per a no sentir-se dir, a si mateix:

Què poca vergonya tens! Saps que el deute amb Hisenda és com el que tens amb l'obrer que t'ha fet la faena. Per què pagues a un si i a l'altra no?

I també, perquè, ja en el camí de la poca vergonya, decidit a ser un deshonrat, el menys que podria fer és comportar-se de manera coherent.

Posat a no pagar, no fer-ho a ningú.

Ni a Hisenda, ni tampoc a l'obrer.