Continuació del tercer punt del post: “Veritats, mentires i absurditats (I)”
Este post es dedicarà a estudiar algunes magnituds que s'ha convingut en qualificar com despeses en la seua participació en la determinació del dèficit.
En açò de les despeses hi ha bastant descontrol, perquè les mateixes coses s'anomenen despeses o inversions segons qui parla, i a vegades, les mateixes persones, les consideren una cosa o l'altra segons el cas o segons convé al plantejament que s'està fent. Així és que, a manca d'un altre criteri menys circumstancial, es començarà per les que es poden considerar “despeses” utilitzant el criteri comptable en les línies següents.
En comptabilitat, les despeses es defineixen com el corrent de recursos que es consumeixen en l'obtenció dels ingressos. En el post corresponent als Ingressos, s'han considerat els impostos com els principals ingressos de l'Estat. Conseqüentment, aplicant un criteri comptable empresarial, correspon la qualificació de “despeses” als mitjans necessaris per a convertir en realitat aqueixos ingressos. És a dir, s'han de considerar despeses, com a mínim, els costos de la inspecció d'Hisenda, els de la inspecció de la Seguretat Social, els dels inspectors dels Cossos i Forces de Seguretat de l'Estat dedicats a la repressió del frau fiscal, de la Seguretat Social i també dels robatoris (com una mena de frau fiscal han sigut qualificats en el post dels ingressos), i els dels jutjats que col·laboren amb els anteriors. Tenint en compte que el frau fiscal abasta en Espanya entre el 20% i el 25% del PIB i que és perfectament reductible, perquè és bastant menor en països del nostre entorn, és evident que una millora en els mitjans dedicats a aquesta finalitat ha de tenir una compensació en l'increment dels ingressos que supere àmpliament l'augment dels costos. Per contra, una reducció tindria unes conseqüències similars a las del negoci de l'empresari que, sense més ni més, retalla el 25% dels subministres, de les matèries primes, etc.: el més probable és que, obtinga una davallada semblant o major en quantia per la part dels ingressos.
És fonamental tenir en compte, que l'eficàcia de la millora dels mitjans de la inspecció s'ha de mesurar per la disminució del frau global i no per l'import de les multes imposades. Perquè, si es fa al contrari, quan s'arribara a una situació ideal en que l'adequació dels mitjans d'inspecció portara a la desaparició total del frau, pel convenciment de la ciutadania de la impossibilitat de cometre'l sense ser detectat i per tant multat, s'arribaria també a la conclusió de ser absolutament ineficaç, l'acció inspectora, per no posar cap multa, la qual cosa és, evidentment, un absurd.
Per si a algú encara li queden dubtes sobre la importància de la lluita contra l'economia submergida i el frau fiscal, per ella mateixa i al marge dels objectius general del Blog (justificar l'absurditat de la desocupació) i particular del Post (demostrar la ficció del dèficit), que és la raó fonamental per la qual s'esmenta aquí, se li recomana donar una ullada a l'article que porta per títol: “La economía sumergida como agresión al prójimo. Consecuencias del fraude en la vida diaria”. A més de la necessitat de complir el mandat de l'article 31 de la Constitució: “Tots contribuiran al sosteniment de les despeses públiques d'acord amb la seua capacitat econòmica per mitjà d'un sistema tributari just inspirat en els principis d'igualtat i progressivitat que, en cap cas, tindrà abast confiscatori”.
Tenint en compte que a hores d'ara són insuficients els mitjans humans necessaris per a corregir el frau fiscal (segons un informe publicat en 2009 pel Sindicat de Tècnics del Ministeri d'Hisenda, la AEAT contava amb 27.951 empleats públics, dotació 8 vegades inferior a la dels països avançats de la UE; Espanya era el país que menys en recaptar impostos, 30 vegades menys que Suècia). És evident que l'adequació dels mitjans humans a les necessitats d'Hisenda va a suposar la creació de nous llocs de treball, que no solament no van a costar res, sinó pel contrari, van a aportar a l'Erari Públic varies vegades el seu cost.
Per a qui és important la creació de nous llocs de treball?
Per als desocupats que deixen de ser-ho, és clar. Però no solament per a ells. També per a la resta de desocupats, perquè no els tindran com competidors quan es creen nous llocs de treball. També per als que tenen treball, perquè s'allunya la possibilitat de que perden el seu lloc de treball per l'augment de l'activitat econòmica. I si malgrat tot el perden, perquè tindran menys competidors per a trobar un nou lloc de treball. També per als que es troben fora del mercat de treball, jubilats i altres, perquè l'augment de l'activitat econòmica garantix les seues prestacions. I tot això, sense tenir en compte els beneficis que aporta a la societat la pròpia activitat, ni tampoc l'efecte multiplicador del que ja s'ha parlat en un post anterior.
Concloent: la creació de nous llocs de treball és important per a tothom.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada