“Sobre veritats, mentires i absurditats en el mon de l'economia, vaig a dir unes quantes coses que pràcticament tots sabem, sols que, potser, no ens hem adonat. O be, que el fort soroll dels mitjans de comunicació ens ha fet arraconar al més allunyat del nostre enteniment.”
MENTIRES
“EL DÈFICIT ES RESOL DISMINUINT LES DESPESES”
- Seria veritat si fora possible disminuir les despeses sense afectar els ingressos.
- Però resulta que el dèficit de l'Estat és la diferència entre ingressos i despeses.
- Si es disminuïxen les despeses, botant al carrer treballadors de la Sanitat per exemple, els esmentats treballadors deixen de participar en els ingressos per impostos directes i indirectes. I l'efecte multiplicador(*) acudeix a reforçar la disminució dels ingressos.
- La conseqüència és que continua el dèficit, o fins i tot augmenta (**), i la única cosa que s'ha aconseguit és deteriorar els serveis públics.
- Si es continua per la mateixa via, on s'arriba es a caure en una mena d'espiral diabòlica (***): dèficit = acomiadaments = més dèficit = mès acomiadaments = més dèficit....
*) Una definició de l'efecte multiplicador: “Conjunt d'increments que es produeixen en la Renda Nacional d'un sistema econòmic, a conseqüència d'un increment extern en el consum, la inversió o la despesa pública”.
**) “Por otra parte, la reducción del gasto público que se está exigiendo reducirá el crecimiento económico y con ello los ingresos al Estado, en una cantidad que es idéntica a la que tales recortes intentan conseguir, con lo cual, el estado federal no conseguirá ningún ingreso o ahorro neto con los recortes.”
Vicenç Navarro, catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra, article publicat al diari “Público” del dijous 11 d'agost de 2011 sota el títol “¿Por qué la crisis actual?”
***) “No solo hay un número ingente de estadounidenses en paro o subempleados, sino que por primera vez desde la Gran Depresión muchos trabajadores estadounidenses se enfrentan al panorama del paro de larga duración y quizá permanente. Entre otras cosas, el aumento del paro de larga duración reducirá la recaudación futura del gobierno, de modo que ni siquiera estamos actuando razonablemente en un sentido estrictamente fiscal”.
Paul Krugmann, premi Nobel d'Economia de 2008, article publicat al suplement d'Economia de “El País” del diumenge 7 d'agost de 2011 sota el títol “Falsas preocupaciones”.
“LES EMPRESES CREEN LLOCS DE TREBALL”
- L'objectiu de les empreses és guanyar diners.
- Si l'empresa pot estalviar-se uns euros substituint deu o quinze treballadors per una màquina no els contractarà, o en el cas d'haver-los contractat, els botarà al carrer. Traslladarà la producció a Romania, o a la Xina, o més lluny encara, si pot aconseguir una plantilla més barata. Sense importar-li per a res el que puga passar amb els treballadors que deixa sense feina i les seues famílies.
- Podria posar molts exemples, però no cal; senzillament, assenyalar que aquesta filosofia es troba en l'essència de l'empresa capitalista, que com he dit abans, es resumeix en una simple frase: guanyar diners, quant més, millor.
- Hi ha maneres més amables de veure el paper de les empreses en l'Economia (*), però que, en referència als llocs de treball, no canvien les conseqüències per a res, malauradament.
*) “Les empreses no són institucions benèfiques. No és aqueixa la seua funció. La funció de les empreses consisteix en abastir a la societat de béns i serveis abundants, barats i de qualitat. Com que els factors de producció són limitats, les empreses han d'abastir a la societat de béns i serveis abundants, barats i de qualitat, amb el mínim consum de factors de producció. És a dir: han de ser eficients. Les empreses ineficients són eliminades pel sistema econòmic”.
http://economeries.blogspot.com/2008/11/rendibilitat-de-les-prctiques.html
“PERQUE ES CREEN LLOCS DE TREBALL HA D'AUGMENTAR EL PIB”
- La veritat és justament el contrari: un dels principals orígens de l'augment del PIB és precisament la creació de nous llocs de treball.
- El PIB és el producte total dels bens i serveis d'una economia. Aplicant la clàusula “ceteris paribus” i la lògica més elemental, si més són els que treballen, major és la suma dels bens i serveis que produeixen (*).
- No són les figues les que fan les figueres. Són les figueres les que fan figues.
*) Una definició de PIB (Producte Intern Brut): “És el valor monetari dels béns i serveis finals produïts per una economia en un període determinat. Segons un dels mètodes de càlcul, és la suma dels valors agregats de les diverses etapes de producció i en tots els sectors de l'economia.”
“EL PRINCIPAL PROBLEMA DE L'ECONOMIA ÉS EL DÈFICIT”
- Ni el dèficit, ni el deute, ni cap altre que no siga la DESOCUPACIÓ (*).
*) “En estos momentos, la economía necesita desesperadamente un remedio a corto plazo. ...Cuando millones de trabajadores dispuestos y capaces están en paro, y se desperdicia el potencial económico al ritmo de casi un billón de dólares al año, uno quiere políticos que busquen una recuperación rápida en vez de gente que le sermonee sobre la necesidad de la sostenibilidad fiscal a largo plazo”.
Paul Krugmann, premi Nobel d'Economia de 2008, article publicat al suplement d'Economia de “El País” del diumenge 14 d'agost de 2011 sota el títol “La crisis secuestrada”.
6 comentaris:
Hola Salvador,
Me alegra saber de ti de nuevo. Acerca de todo este tema de la crisis, a veces pienso cuántos de los que figuran como parados están cobrando la prestación y trabajando en negro, a veces por iniciativa propia y otras por presión del empresario.
Sé de gente que incluso se jacta de ello, como si el subsidio de desempleo saliera directamente del bolsillo de algún político.
Creo que a veces nos falta algo de conciencia colectiva y que, si evitamos pagar impuestos, los servicios públicos tan necesarios se ven muy afectados y al final lo pagan los de siempre: aquellos que no pueden costearse su alternativa privada.
Un saludo.
Buenas tardes, Sergio,
Yo también me he alegrado, y mucho, de tener noticias tuyas. Y de enterarme que lees mi Blog. La verdad es que esto último me ha llenado de satisfacción.
Considero muy ajustado tu comentario sobre quienes, a pesar de trabajar, no sólo figuran como parados, sino que además cobran la prestación, y hasta se atreven a presumir de ello. Aunque, desde mi punto de vista, eso no constituye más que una parte de un contexto más general que es el del importante fraude fiscal que sufrimos en este país, y del que posiblemente el aspecto que tú tan acertadamente señalas no es más que la punta del iceberg.
Hablas de la falta de conciencia colectiva. Si todos la tuviéramos, sobraría la policía, y las cárceles, y los jueces, y los alcaldes, etc. Si existen, es, precisamente, porque son necesarios, porque hay personas que no son capaces de comportarse como ciudadanos decentes si no es bajo la amenaza, la coacción, y el correspondiente castigo cuando infringen la ley.
Donde quiero ir a parar, es que hay unos claros y directos responsables de la lamentable situación del fraude fiscal, y son las autoridades que lo consienten. Es a ellas a las que debemos pedir cuentas. Exigirles que cumplan honestamente con su trabajo, como cumples tú y tantos otros que seguramente también conoces, además de los defraudadores de la prestación del desempleo. A estos últimos no es que los disculpe, evidentemente. Que eso que hacen me escuece tanto como a ti y a muchos otros, sobre todo a quienes de verdad merecen y necesitan la prestación y en muchas ocasiones no les alcanza. Y por eso me indigna tanto más la cómoda actitud de quienes tienen el poder y la obligación de evitarlo, y no hacen nada.
Saludos cordiales,
Salvador
El problema es que, com ja vaig escriure en el meu blog, els que tenen que donar exemple no el donen. Al final als que volem ser bons ciutadans estan obligant-nos a no ser-ho. En resum, per a qué vaig a pagar impostos si al final arriba el polític de torn i ho roba tot?, es la conclusió a la que lamentablement estan arribant els ciutadans.
Cheli: si volem que el món canvie, tenim que començar per canviar nosaltres
Estava esta vesprada parlant amb la meua germana que com ja saps es economista, li estava comentant aquest apunt del teu blog i el comentari que jo t'havia fet, inmediatament m'ha dit.
-Això es como l'equilibri de Nash (també m'ha explicat el dilema del presoner), tú series un bon ciutadà (sería la meua millor opció) si no saberes el que fan els polítics, pero sabent que son uns lladres corruptes la teua millor opció ja no es eixa.
M' ha agradat molt l' explicació i per això volia compartir-la amb tú.
Un abraç.
Cheli,
Perdona que haja tardat en contestar-te, però he estat fora i per tant desconnectat del blog.
En quan al que em comptes de la teua germana, jo no compartisc la seua opinió, ni per tant la teua, vaig a dir-te per qué:
Ja fa molts anys jo també era jove. Recorde que m'indignava quan m'assabentava de les maldats del món que m'envoltava, i com aquestes eren tantes i tan seguides (pràcticament com ara), això feia que casi sempre estiguera empipat. Fins un dia que un amic em va dir: “El món és com és, tu no l'has fet així ni eres responsable de que siga com és. Ara be: després de cadascuna de les teues accions el món és un poc millor o un poc pitjor depenent del que tu has fet. D'eixe poc que ha millorat o empitjorat eres total i absolutament responsable”. Des d'aleshores visc molt més tranquil i a gust, perquè procure dedicar tota la meua energia a millorar el que puc, i per tant, me'n queda molta menys per a maleir la maldat del món, que era la principal causa del meu empipament de joventut.
Què m'importa que els polítics siguen uns corruptes? Si jo no vull ser-ho, res m'obliga. I si em fa feliç pensar que amb la meua actitud col·labore a que el món siga un poc millor, o menys dolent, això que m'emporte. A més de la satisfacció de tenir una bona opinió de mi mateix.
Publica un comentari a l'entrada