La millor lliçó del curs

Gonzalo García González

Tinent coronel d'aviació

Professor de matemàtiques

Escuela de Formación Profesional de Automovilismo

A l'Espanya famolenca, miserable i militaritzada, del curs 1951-1952

A la “Escuela de Formación Profesional de Automovilismo” hi havia dues escales: la principal, ampla, lluminosa, construïda amb materials nobles com el marbre, que arrencava del centre de l’edifici i utilitzaven els professors. I una altra bastant més senzilla per a l’ús dels alumnes, que anava per darrere. Conseqüentment, a les aules hi havia dues portes oposades. Quan entrava un professor, el cap de la classe donava el crit: “¡En pie!” Els alumnes s'alçaven i adoptaven la posició de firmes. El professor recorria cerimoniosament l’aula pel passadís central, posava la cartera damunt la taula, es llevava els guants, es girava cap als alumnes i deia: “Siéntense”.

L’Espanya del curs 1951-1952, a més de famolenca, miserable i militaritzada, era també, i fonamentalment, classista. I beata, però això no ve ara al cas.

El tinent coronel Gonzalo García González, “G al cubo” de mal nom per als seus alumnes, tenia el costum de posar problemes perquè es feren durant les hores d’estudi, i si hi sorgien dubtes, es resolien en començar la classe del dia següent. El que vertaderament ocorria era que els feien els dos o tres més llests, i la resta es limitava a copiar. “G al cubo” ho sabia, o s’ho pensava, però, no li importava. “Copiando también se aprende”, solia dir.

Un dia va saltar l’espurna de la sedició. Un xicon que no pertanyia a la colla dels llests, va resoldre el problema per un procediment diferent. Però, a més, mantenia que la seua solució era la bona, i l’altra, l’emprada pels seus companys, no valia. Se’n va organitzar una bona. Un individu tenia la gosadia de desafiar a tot el grup. Als quinze anys les discussions acadèmiques abasten nivells d’epopeia. Fins i tot les matemàtiques.

Al dia següent, quan “G al cubo” va dir el “Siéntense” protocol·lari, el dissident es va quedar dempeus i va romandre en silenci. Era el procediment.

-¿I bien?

-Tenemos distintos puntos de vista sobre el problema de ayer-

-Salga a la pizarra y expóngalos-

-Mis compañeros lo han resuelto de esta manera-

-Está bien-

-Yo no estoy de acuerdo-

-¿Cómo lo ha hecho Ud?

-Así-

En el desenvolupament de l’argumentació, arrossegat per l’entusiasme,

-¿Me entiende Ud?-

-No, no le entiendo-

Tot el món va soltar la rialleta.

-Un momento-, va dir “G al cubo”.

I tornant-se cap als alumnes asseguts,

-¿De qué se rien ustedes? Cuando un hombre tiene una opinión, debe defenderla ante los demás hasta convencerles de que tiene razón, o hasta que los demás le convenzan de que no la tiene-

-Y el que no lo haga así, es un...-

Es va aturar una estona, va compondre el gest que requeria el que anava a dir, i va llançar:

-¡Pelele!-

Un silenci sepulcral es va estendre sobre la classe. Ni les mosques gosaven volar.

Majestuosament, “G al cubo” es va girar cap a l’alumne de la pissarra,

-Siga usted-

Poc després,

-Ya le entiendo. Tiene usted razón. Siéntese-

I va continuar l’explicació fins a arrodonir el per què el segon procediment era bo i el primer no ho era. Quan va acabar,

-Señores, aquí no se viene a ver quién sabe más, si ustedes o yo. Yo se más que ustedes, por eso soy el profesor-

-Pero yo soy un hombre, y los hombres se equivocan. Por ello, si algún dia vuelve a ocurrir como hoy, y alguno de ustedes tiene la suficiente luz para darse cuenta, yo le conmino a que se levante y me haga ver mi error. Por el bien de la clase, que es lo único que aquí importa-

-Y para que así conste, a su compañero le pongo una buena nota-

Tal dit tal fet: va posar-hi la nota més alta del curs.