I.3 Ficció del dèficit: I.3.2 Els ingressos

Continuació del tercer punt del post: “Veritats, mentires i absurditats (I)”

En el tercer punt del post titulat “VERITATS”, s'ha dit que el dèficit era una ficció, perquè resultava de l'enfrontament d'unes magnituds convencionals durant un període també convencional, és a dir, que tant les unes com l'altre eren el resultat d'un acord o conveni. Acord o conveni que, en general, no ha tingut en compte els condicionants econòmics d'una banda, i d'una altra, que en qualsevol moment es pot canviar, determinant un dèficit diferent, o fins i tot convertint-lo en superàvit. Això és el que es va a veure en aquest post referit al component “ingressos”.

Com que els principals ingressos de l'Estat són els impostos, seran aquests els que constituiran l'objecte de l'estudi. I no tots ells, sinó sols els que es consideren més significatius. Perquè no es tracta de fer un estudi a fons dels impostos, sinó senzillament una aproximació al problema .

Primer s'estudiarà d'on venen els impostos actualment en vigor. A continuació es comprovarà com es recapten realment els que es troben en vigor en l'actualitat.

La reforma fiscal que es deia necessitava la Hisenda Espanyola per a dotar-la d'equitat i eficàcia, i modernitzar-la, es va fer entre 1977 i 1978, aprofitant el consens de la transició democràtica materialitzat en els Pactes de la Moncloa. Es pot dir que la política fiscal va quedar basada fonamentalment en tres impostos: un sobre la renda, un altre sobre el patrimoni i un altre indirecte (IVA). Progressius els dos primers i proporcional el tercer, encara que amb diferents tipus i exempcions com és el cas dels serveis bancaris.

Des d'aleshores, els esmentats impostos han evolucionat de la següent manera: en quant al de la renda, un contribuent que guanyava 300.000€ l'any pagava un 37% menys en 2008 que en 1993, un altre que en guanyara 50.000€ veia reduïda la seua fiscalitat un 2,3% en el mateix període. En quan al tractament fiscal dels estalvis i de les plus-vàlues, van passar, de formar part del IRPF, i per tant, de participar en les taxes i caràcter progressiu de l'esmentat impost, a tributar a un tipus fix entre el 19% i el 21%, per baix inclús del mínim per a la renda general (24%). Per la part de l'impost sobre el Patrimoni, es va suprimit per la Llei 4/2008, amb vigència des de l'1 de gener de 2008. Pel contrari, es va pujar el IVA per la Llei 26/2009, de Pressupostos Generals de l'Estat per a 2010, a partir de l'1 de juliol, passant el tipus general del 16% al 18% i el tipus reduït del 7% al 8%. Les exempcions van quedar com estaven.

En quan a l'eficàcia en la recaptació dels impostos actualment en vigor, encara que, com és natural, el frau fiscal no es coneix amb exactitud, es calcula, per procediments indirectes com són el consum de dièsel, d'electricitat, els cotxes que es venen, etc., que es troba al voltant del 25%

Des del punt de vista econòmic, també com una mena de frau hi ha que considerar els robatoris. En efecte: quan una tenda, xicoteta o gran, continua amb el negoci i no tanca, malgrat els robatoris que sofreix, és perquè aconsegueix compensar-los i obté beneficis suficients perquè li valga la pena continuar. Dit d'una altra manera: aconsegueix traslladar als seus clients al menys una part de l'import dels robatoris, com si d'una mena de IVA es tractara. D'altra banda, com l'import dels esmentats robatoris no augmenta els beneficis, Hisenda no pot gravar-los, i aquí es veu el seu aspecte de frau fiscal.

Des del mateix punt de vista econòmic, un tipus de robatoris, els que es produeixen al camp, resulten vertaderament nocius malgrat el seu escàs import habitual, pels seus extensos efectes negatius sobre l'economia, que no es limiten a l'import del robatori, potser per l'escassa o nul·la capacitat de trasllat dels llauradors respecte als comerciants. En alguna manera, l'abandó d'una bona part dels camps que veiem sense cultivar, i la manca de producció amb el consegüent dany per a l'economia i per a la recaptació fiscal, troba explicació en l'avorriment dels que, no solament han de suportar la rebaixa de preus que els imposen els intermediaris, sinó que, damunt, veuen les collites espremudes pels que s'emporten els fruits de l'esforç alié. Arribats a aquest punt, no vull deixar de contar una reflexió que vaig sentir en una conversa entre llauradors: “Els robatoris al camp s'han de castigar. Perquè si no es castiguen, tot el món voldrà robar i ningú sembrarà. I quan ningú sembre, no hi haurà res que robar. I el poble s'empobrirà”.

I.3 Ficció del dèficit. I.3.1 El cicle

Continuació del post: “Veritats, mentires i absurditats (I)”

La primera cosa que vaig a dir és que no hi ha cap inconvenient en acceptar l'equilibri pressupostari, és a dir, que és bo que el dèficit siga zero. Fins i tot es pot considerar que encara millor és un pressupost amb superàvit en lloc de deficitari. I això perquè el dèficit, l'equilibri i el superàvit del pressupost són ens que no existeixen en el món real, i si no es concreta més, no tenen cap significació. Són ficcions, figuracions, que es poden crear al gust i gana de tothom. La única cosa que s'ha de fer per a aconseguir que siguen una cosa o una altra és manipular adequadament, és a dir, segons convinga, els seus components. Perquè aquí, en el tractament dels elements que componen la ficció, elements que si que tenen existència real, es troba el secret.

Si es vol fer un treball seriós, o siga, aconseguir que el dèficit, l'equilibri o el superàvit del pressupost tinguen significat (sense oblidar que mai perdran la seua naturalesa de ficcions), s'ha d'entrar en allò que és realment important: la selecció i anàlisi dels elements que intervenen en la seua composició. Elements constituïts per tot allò que per conveni es consideren ingressos, tot allò que també per conveni es denominen despeses, i el període de temps durant el qual convé que s'enfronten els ingressos i les despeses. Començaré per aquest últim, és a dir, el cicle o període de temps de l'enfrontament.

El període de temps durant el qual s'acorda enfrontar els ingressos i les despeses pot ser qualsevol: el dia, la setmana, el mes, l'any, etc. Ara bé: si el que es vol fer és un estudi econòmic, s'ha de prendre un període que tinga significat econòmic.

L'economia es mou per períodes de temps denominats cicles econòmics, que solen tenir una durada variable, entre deu i vint anys, a vegades més, però que no coincideixen amb l'any natural.

Els cicles econòmics, amb les característiques fases d'expansió o apogeu i posterior crisi o depressió, han existit sempre, i els humans, des de fa milers d'anys, han tractat d'evitar les seues conseqüències més indesitjables, com dona testimoni el Llibre dels llibres, és a dir, la Bíblia, en el següent resum del passatge del Gènesis, capítols 41 i següents:

El Faraó de l'Egipte va somniar que eixien del riu set vaques boniques i ben engreixades que eren devorades per unes altres set, lletges i primes, que van eixir darrere; també, que set espigues de blat grosses i plenes creixien en una sola canya, que després naixien unes altres set, menudes i abatudes pel vent, que devoraven les set primeres.

Josep, a demanda del Faraó, va interpretar el somni: “Vol dir, que vindran primer set anys d'abundància seguits d'uns altres set de fam, que serà tanta, que s'oblidarà totalment l'abundor dels anys passats”.

“Per tant”, va recomanar Josep, “faça açò Faraó, i pose governadors sobre el país, i quinte la terra d'Egipte en els set anys de l'abundància. I ajunten tota la provisió d'aquests bons anys que venen, i arrepleguen el blat sota la mà del Faraó per a manteniment de les ciutats; i guarden-ho. I estiga aquella provisió en dipòsit per al país, per als set anys de fam que hi haurà en la terra d'Egipte, i el país no perirà de fam.”

Les coses es van fer tan bé a l'Egipte, que no sols van tenir menjar per als egipcians durant els anys de la fam, sinó també per a vendre'n. I com que la fam va arribar fins la terra de Canaan on vivia la família de Josep, i també la notícia de que a l'Egipte venien menjar, Jacob, el pare, va enviar els seus fills, germans de Josep, a comprar-ne.

En les línies anteriors es pot observar un antic tractament de les fases del cicle, potser rudimentari, però tractament al cap i a la fi. Consisteix, com era lògic d'esperar, en guardar durant els anys d'abundor o auge per a poder gastar o consumir durant els anys de crisi.

Principals característiques de les fases del cicle econòmic, remarcant en majúscula i negreta els aspectes negatius de cadascuna d'elles:

AUGE o APOGEU:

- màxima activitat dels negocis

- plena ocupació

- pujada dels preus = INFLACIÓ

CRISI

- contracció dels negocis

- reducció de l'ocupació = DESOCUPACIÓ

- baixada o manteniment dels preus

Des del punt de vista econòmic, l'actuació lògica dels organismes públics consisteix en adoptar una política anticíclica, és a dir, gastar menys del que recapten ens els temps d'abundor i més en els temps d'escassesa. Perquè, si no ho fan així, i basant-se en l'equilibri pressupostari anual gasten cada any d'acord amb el que ingressen, el que aconseguixen és agreujar els problemes de INFLACIÓ i DESOCUPACIÓ en les respectives fases.

En fi, per posar un exemple, es fàcil imaginar el que podia haver passat a l'antic Egipte si el Faraó, desoint les recomanacions de Josep, haguera adoptat una política d'equilibri pressupostari anual en els temps de les vaques grosses i flaques de la cita del Gènesis de més amunt.

Conclusió: equilibri pressupostari, d'acord. Però al llarg del cicle econòmic, no any natural a any natural.

I.1 Origen dels llocs de treball

Continuació del punt 1 del post: “Veritats, mentires i absurditats (I)”

Dins de les activitats humanes, es poden distingir unes on el fi són les pròpies activitats i unes altres on l'objectiu consisteix en obrar sobre les coses de la Naturalesa per a aplicar-les a la satisfacció de les necessitats humanes.

Les primeres solen rebre les qualificacions de “aficions”, “activitats d'oci”, etc., mentre les segones es denominen de manera genèrica “treball”. Convé aclarir que no sol ser el tipus d'activitat el que les diferència, sinó l'actitud de la persona davant elles. Prenem l'exemple d'un pescador de canya: si pesca pel gust de lluitar contra el peix i una vegada vençut i en el seu poder el torna a l'aigua, estem en el primer cas: es tracta d'una genuïna afició o activitat d'oci on la finalitat s'esgota en ella mateixa. Si, pel contrari, guarda els peixos per al sopar o per a vendre'ls al mercat, ens trobem davant del segon cas: el que fa és un treball perquè el fi de l'activitat, consistent en obtenir uns diners o satisfer la necessitat d'alimentar-se, es troba fora d'ella. La qual cosa no impedeix, de cap manera, que el segon pescador gaudisca de la pesca tant o més que el primer.

En les línies que segueixen, s'entén per “treball” l'activitat de les persones que consisteix en obrar sobre les coses de la Naturalesa per a aplicar-les a la satisfacció de les necessitats humanes.

Com que l'objectiu del treball és satisfer les necessitat humanes i aquestes són pràcticament infinites(*), és evident que no es treball precisament el que pot faltar a les persones: sempre quedaran aspiracions que no podran ser ateses perquè la limitada capacitat de fer, és a dir, de treballar, no permet abastar-les.

Les necessitats humanes són infinitament variades. Si cada subjecte tractara d'atendre-les, totes elles, directament amb el seu treball, és a dir, si cadascú tractara de cultivar el blat, moldre'l, pastar la farina, coure al forn el pa que s'ha de menjar, i fera el mateix amb les sabates que s'ha de posar, i amb la roba, etc., el resultat seria realment desastrós: a males penes abastaria a atendre unes poques de les necessitats més elementals.

En el desenvolupat i complex món econòmic actual, cadascú es dedica a treballar en una cosa: el llaurador cultiva el blat, el moliner el converteix en farina, el forner pasta la farina i cou el pa, i la resta dels ciutadans la única cosa que ha de fer és anar al forn i emportar-se'l a casa a punt de menjar. I el mateix ocorre amb la resta de coses: les sabates, la roba, els llibres, la diversió, ja siga en forma de cine, teatre, ball, etc. I es fa així perquè el rendiment és molt major, si cadascú es dedica a una sola cosa, que si tots tracten de fer tot.

Com es passa de fer una sola cosa a atendre unes necessitats que requereixen productes i serveis infinitament diferents? Intercanviant la única cosa que fem cadascú de nosaltres, per la multitud de productes i serveis que elaboren els altres.

Utilitzant un símil, es pot dir que tothom aporta el resultat del seu treball a una mena de gran magatzem, on li se donen a canvi uns bons (els diners), que canvia per la infinita varietat resultat del treball de la resta de components del sistema econòmic. I així es tanca el cercle.

Però, la complexitat del sistema econòmic no ha de fer que s'oblide el que és essencial: la única raó de ser de l'activitat humana qualificada d'econòmica, l'origen del “treball”, és atendre les necessitats que tots els humans tenim, mitjançant la producció i el consum de béns i serveis de tota mena.

Dit d'una altra manera: en les necessitats humanes es troba l'origen del treball, i quan es treballa s'accedeix als mitjans que permeten satisfer les esmentades necessitats.

*) Maslow agrupa les diferents necessitats que ha de cobrir tothom en la denominada “Piràmide de Maslow”, que es pot resumir en els tres graons o nivells següents:

- Necessitats bàsiques (fisiològiques i de seguretat);

- Necessitats d'emulació (adopció dels signes que identifiquen amb els grups als que es pertany com éssers socials);

- Necessitats del Jo (accés a satisfaccions individuals, íntimes i personals).

Segons Maslow, a mesura que la persona aconsegueix controlar les necessitats bàsiques, van apareixent les necessitats d'ordre superior.

Veure “Piràmide de Maslow” en qualsevol tractat o a INTERNET, per exemple: http://www.elblogsalmon.com/conceptos-de-economia/que-es-la-piramide-de-maslow.

Veritats, mentires i absurditats (III)

“Sobre veritats, mentires i absurditats en el mon de l'economia, vaig a dir unes quantes coses que pràcticament tots sabem, sols que, potser, no ens hem adonat. O be, que el fort soroll dels mitjans de comunicació ens ha fet arraconar al més allunyat del nostre enteniment.”

ABSURDITATS

“SENT EL DÈFICIT UNA FICCIÓ (*) i LA DESOCUPACIÓ UNA REALITAT (*),”

Proposar mesures que pretenen pal·liar el dèficit sense tenir en compte si les esmentades mesures augmenten la desocupació.

*) http://economeries.blogspot.com/2011/08/veritats-mentires-i-absurditats-i.html

“TOTS HEM D'ESFORÇAR-NOS PER EIXIR DE LA CRISI”

Quin és el tipus d'esforç que es demana als desocupats? Conformar-se en continuar creuats de braços? Esforçar-se consisteix en no fer res?

“PER AQUEST PROBLEMA NO HI HA MÉS QUE UNA SOLUCIÓ ...”

Definició de l'Economia: “És la ciència que estudia l'aplicació òptima dels recursos escassos susceptibles d'ús alternatiu”.

Tots els problemes econòmics tenen al menys dues solucions oposades, i a més, tota la gamma que va des de l'una fins l'altra. En la difosa i afortunada paràbola de Samuelson, premi Nobel d'Economia de 1970, “un país, que només pot produir canons o mantega, pot dedicar-se exclusivament a la producció de canons, o també produir només mantega, o optar per una barreja d'ambdós coses”.

No pertanyen al món de l'Economia els recursos que no són escassos, els que només tenen una aplicació i els problemes que sols admeten una solució.

“NO POSAR LA DESOCUPACIÓ AL NUCLI CENTRAL DELS DEBATS I PREOCUPACIONS”

- Quan és el problema econòmic real més greu, amb molta diferència.

- Quan és la solució de molts dels altres problemes, perquè:

- més ocupació = més PIB = més ingressos = menys dèficit

- millora dels comptes de la Sanitat i de les pensions

- més recursos per a millorar l'Educació.

- etc.

Veritats, mentires i absurditats (II)

“Sobre veritats, mentires i absurditats en el mon de l'economia, vaig a dir unes quantes coses que pràcticament tots sabem, sols que, potser, no ens hem adonat. O be, que el fort soroll dels mitjans de comunicació ens ha fet arraconar al més allunyat del nostre enteniment.”

MENTIRES

“EL DÈFICIT ES RESOL DISMINUINT LES DESPESES”

- Seria veritat si fora possible disminuir les despeses sense afectar els ingressos.

- Però resulta que el dèficit de l'Estat és la diferència entre ingressos i despeses.

- Si es disminuïxen les despeses, botant al carrer treballadors de la Sanitat per exemple, els esmentats treballadors deixen de participar en els ingressos per impostos directes i indirectes. I l'efecte multiplicador(*) acudeix a reforçar la disminució dels ingressos.

- La conseqüència és que continua el dèficit, o fins i tot augmenta (**), i la única cosa que s'ha aconseguit és deteriorar els serveis públics.

- Si es continua per la mateixa via, on s'arriba es a caure en una mena d'espiral diabòlica (***): dèficit = acomiadaments = més dèficit = mès acomiadaments = més dèficit....

*) Una definició de l'efecte multiplicador: “Conjunt d'increments que es produeixen en la Renda Nacional d'un sistema econòmic, a conseqüència d'un increment extern en el consum, la inversió o la despesa pública”.

**) “Por otra parte, la reducción del gasto público que se está exigiendo reducirá el crecimiento económico y con ello los ingresos al Estado, en una cantidad que es idéntica a la que tales recortes intentan conseguir, con lo cual, el estado federal no conseguirá ningún ingreso o ahorro neto con los recortes.”

Vicenç Navarro, catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra, article publicat al diari “Público” del dijous 11 d'agost de 2011 sota el títol “¿Por qué la crisis actual?”

***) “No solo hay un número ingente de estadounidenses en paro o subempleados, sino que por primera vez desde la Gran Depresión muchos trabajadores estadounidenses se enfrentan al panorama del paro de larga duración y quizá permanente. Entre otras cosas, el aumento del paro de larga duración reducirá la recaudación futura del gobierno, de modo que ni siquiera estamos actuando razonablemente en un sentido estrictamente fiscal”.

Paul Krugmann, premi Nobel d'Economia de 2008, article publicat al suplement d'Economia de “El País” del diumenge 7 d'agost de 2011 sota el títol “Falsas preocupaciones”.

“LES EMPRESES CREEN LLOCS DE TREBALL”

- L'objectiu de les empreses és guanyar diners.

- Si l'empresa pot estalviar-se uns euros substituint deu o quinze treballadors per una màquina no els contractarà, o en el cas d'haver-los contractat, els botarà al carrer. Traslladarà la producció a Romania, o a la Xina, o més lluny encara, si pot aconseguir una plantilla més barata. Sense importar-li per a res el que puga passar amb els treballadors que deixa sense feina i les seues famílies.

- Podria posar molts exemples, però no cal; senzillament, assenyalar que aquesta filosofia es troba en l'essència de l'empresa capitalista, que com he dit abans, es resumeix en una simple frase: guanyar diners, quant més, millor.

- Hi ha maneres més amables de veure el paper de les empreses en l'Economia (*), però que, en referència als llocs de treball, no canvien les conseqüències per a res, malauradament.

*) “Les empreses no són institucions benèfiques. No és aqueixa la seua funció. La funció de les empreses consisteix en abastir a la societat de béns i serveis abundants, barats i de qualitat. Com que els factors de producció són limitats, les empreses han d'abastir a la societat de béns i serveis abundants, barats i de qualitat, amb el mínim consum de factors de producció. És a dir: han de ser eficients. Les empreses ineficients són eliminades pel sistema econòmic”.

http://economeries.blogspot.com/2008/11/rendibilitat-de-les-prctiques.html

“PERQUE ES CREEN LLOCS DE TREBALL HA D'AUGMENTAR EL PIB”

- La veritat és justament el contrari: un dels principals orígens de l'augment del PIB és precisament la creació de nous llocs de treball.

- El PIB és el producte total dels bens i serveis d'una economia. Aplicant la clàusula “ceteris paribus” i la lògica més elemental, si més són els que treballen, major és la suma dels bens i serveis que produeixen (*).

- No són les figues les que fan les figueres. Són les figueres les que fan figues.

*) Una definició de PIB (Producte Intern Brut): “És el valor monetari dels béns i serveis finals produïts per una economia en un període determinat. Segons un dels mètodes de càlcul, és la suma dels valors agregats de les diverses etapes de producció i en tots els sectors de l'economia.”

“EL PRINCIPAL PROBLEMA DE L'ECONOMIA ÉS EL DÈFICIT”

- Ni el dèficit, ni el deute, ni cap altre que no siga la DESOCUPACIÓ (*).

*) “En estos momentos, la economía necesita desesperadamente un remedio a corto plazo. ...Cuando millones de trabajadores dispuestos y capaces están en paro, y se desperdicia el potencial económico al ritmo de casi un billón de dólares al año, uno quiere políticos que busquen una recuperación rápida en vez de gente que le sermonee sobre la necesidad de la sostenibilidad fiscal a largo plazo”.

Paul Krugmann, premi Nobel d'Economia de 2008, article publicat al suplement d'Economia de “El País” del diumenge 14 d'agost de 2011 sota el títol “La crisis secuestrada”.

Castellano, Française

Veritats, mentires i absurditats (I)

Sobre veritats, mentires i absurditats en el mon de l'economia, vaig a dir unes quantes coses que pràcticament tots sabem, sols que, potser, no ens hem adonat. O be, que el fort soroll dels mitjans de comunicació ens ha fet arraconar al més allunyat del nostre enteniment.

VERITATS

1. “EN EL MÓN DE L'ECONOMIA, HI HA UN LLOC DE TREBALL PER A TOTA PERSONA QUE VOL TREBALLAR”.

Perquè son les necessitats de les persones l'origen del treball (*).

Quan treballem, el que fem és satisfer les necessitats de les persones que gaudeixen del producte del nostre treball.

Amb el nostre treball obtenim els mitjans perquè, al nostre torn, també nosaltres puguem satisfer les nostres necessitats gaudint del producte del treball de les altres persones.

I així es tanca el cercle.

*) Una definició d'activitat econòmica: “Activitat humana que consisteix en obrar sobre les coses de la Naturalesa per a aplicar-les a la satisfacció de les necessitats humanes”.

Desenvolupament:
I.1 Origen dels llocs de treball

2. “EN EL MÓN DE L'ECONOMIA, LA DESOCUPACIÓ ÉS UNA FIGURA ABSURDA, I A MÉS, INDESITJABLE”.

Absurda:

- Perquè consisteix en negar a la persona l'accés als mitjans que li permeten satisfer les seues necessitats.

- Perquè consisteix en negar a la societat els productes i serveis que la persona desocupada pot aportar.

- Perquè l'aportació de riquesa que el desocupat voldria fer i no fa, representa una pèrdua absoluta i irrecuperable per a tota la societat.

Indesitjable:

- Perquè, com que les persones no poden sobreviure sense atendre les necessitats més elementals, el desocupat sobreviu a costa d'altres que treballen: familiars, amics, serveis públics, caritat; fins i tot recorrent al robatori si no li queda més remei.

3. “EL DÈFICIT ÉS UNA FICCIÓ, NO UNA REALITAT”.

- Perquè resulta de l'enfrontament d'unes magnituds convencionalment qualificades d'ingressos i despeses (*), durant un termini de temps convencional (**).

És evident que, modificant qualsevol de les convencions adoptades, canvia el dèficit, arribant fins i tot a convertir-se en superàvit.

*) Autèntica perla sobre el convencionalisme de la qualificació de les magnituds que conformen el dèficit que he trobat:

“Por eso llaman “gasto” al dinero invertido en guarderías, o en salud, o en pensiones, pero califican como inversión a cualquier presupuesto empleado en infraestructuras, aunque sean tan inútiles como esos trenes AVE que hasta hace nada circulaban entre Toledo y Albacete.”

Ignacio Escolar, article publicat al diari “Público” el dia 15 de juliol de 2011, sota el títol “El uso perverso de las palabras”.

**) Els termes “ingressos”, “despeses”, “convencional” i els seus derivats, s'utilitzen en sentit comptable estrictament.

Desenvolupament:

I.3 Ficció del dèficit. I.3.1 El cicle; I.3.2 Els ingressos; I.3.3 Les despeses

Castellano

Represa de les anotacions

Moviment 15-M

Ja era hora!

Benvolgudes lectores, benvolguts lectors,

He decidit reprendre la publicació del Blog. Entre altres motius, un de fonamental: com una aportació més, la meua, al Moviment 15M, amb el que compartisc bona part dels plantejaments.

Encara que a vegades no ho parega, el Blog continuarà tractant el mateix tipus de temes i de la mateixa manera. És a dir, els diferents temes tindran contingut i seran contemplats en les seues facetes econòmica i comptable exclusivament. Amb un enfocament que, potser, podrà parèixer un punt heterodox, això si. Encara que compartit per molts altres economistes, alguns d'ells premis Nobel fins i tot. Ja els citaré quan arribe el cas.

Tractaré d'evitar els aspectes polítiques, socials i altres, no perquè no els considere importants (molt importants caldria dir), sinó perquè aquesta mena de qüestions, a més de no pertànyer a la meua especialitat, ja hi ha d'altres que les tracten profusament, i, sens dubte, molt millor del que podria fer-ho jo. També, perquè ja n'hi prou de considerar a l'Economia com la dolenta de la pel·lícula; ja està be de prendre-la com a pretexte de totes les malifetes que volen fer engolir als que més pateixen i menys culpa tenen de la situació actual.

Intentaré traure al menys una publicació setmanal, que, com abans, eixirà els dissabtes a primera hora.

Una novetat és que les comunicacions seran bilingües, en valencià i castellà. És a dir, que no vaig a utilitzar la llengua valenciana exclusivament com a l'etapa anterior.

Procuraré condensar les idees exposades en cadascun dels posts perquè aquests no s'allarguen molt, a fi de no cansar-me (ja sóc molt major i em canse prompte), i tampoc no cansar-vos. Si considereu que alguna d'elles requereix una explicació més extensa, die-ho. I si no compartiu els punts exposats, no deixeu de manifestar-ho. Ja sabeu que la discussió serveix per a il·luminar la veritat. De la qual, en cap cas pretenc tenir l'exclusivitat.

Els primers Posts seran una mena d'índex d'uns altres que vindran a després i serviran d'ampliació i explicació de les diferents qüestions indicades. Tindran com a títol:

VERITATS, MENTIRES I ABSURDITATS

(en el món de l'economia, evidentment)

Fins el dissabte que ve.

Castellano, Français