I.3 Ficció del dèficit: I.3.3 Les despeses

Continuació del tercer punt del post: “Veritats, mentires i absurditats (I)”

Este post es dedicarà a estudiar algunes magnituds que s'ha convingut en qualificar com despeses en la seua participació en la determinació del dèficit.

En açò de les despeses hi ha bastant descontrol, perquè les mateixes coses s'anomenen despeses o inversions segons qui parla, i a vegades, les mateixes persones, les consideren una cosa o l'altra segons el cas o segons convé al plantejament que s'està fent. Així és que, a manca d'un altre criteri menys circumstancial, es començarà per les que es poden considerar “despeses” utilitzant el criteri comptable en les línies següents.

En comptabilitat, les despeses es defineixen com el corrent de recursos que es consumeixen en l'obtenció dels ingressos. En el post corresponent als Ingressos, s'han considerat els impostos com els principals ingressos de l'Estat. Conseqüentment, aplicant un criteri comptable empresarial, correspon la qualificació de “despeses” als mitjans necessaris per a convertir en realitat aqueixos ingressos. És a dir, s'han de considerar despeses, com a mínim, els costos de la inspecció d'Hisenda, els de la inspecció de la Seguretat Social, els dels inspectors dels Cossos i Forces de Seguretat de l'Estat dedicats a la repressió del frau fiscal, de la Seguretat Social i també dels robatoris (com una mena de frau fiscal han sigut qualificats en el post dels ingressos), i els dels jutjats que col·laboren amb els anteriors. Tenint en compte que el frau fiscal abasta en Espanya entre el 20% i el 25% del PIB i que és perfectament reductible, perquè és bastant menor en països del nostre entorn, és evident que una millora en els mitjans dedicats a aquesta finalitat ha de tenir una compensació en l'increment dels ingressos que supere àmpliament l'augment dels costos. Per contra, una reducció tindria unes conseqüències similars a las del negoci de l'empresari que, sense més ni més, retalla el 25% dels subministres, de les matèries primes, etc.: el més probable és que, obtinga una davallada semblant o major en quantia per la part dels ingressos.

És fonamental tenir en compte, que l'eficàcia de la millora dels mitjans de la inspecció s'ha de mesurar per la disminució del frau global i no per l'import de les multes imposades. Perquè, si es fa al contrari, quan s'arribara a una situació ideal en que l'adequació dels mitjans d'inspecció portara a la desaparició total del frau, pel convenciment de la ciutadania de la impossibilitat de cometre'l sense ser detectat i per tant multat, s'arribaria també a la conclusió de ser absolutament ineficaç, l'acció inspectora, per no posar cap multa, la qual cosa és, evidentment, un absurd.

Per si a algú encara li queden dubtes sobre la importància de la lluita contra l'economia submergida i el frau fiscal, per ella mateixa i al marge dels objectius general del Blog (justificar l'absurditat de la desocupació) i particular del Post (demostrar la ficció del dèficit), que és la raó fonamental per la qual s'esmenta aquí, se li recomana donar una ullada a l'article que porta per títol: “La economía sumergida como agresión al prójimo. Consecuencias del fraude en la vida diaria”. A més de la necessitat de complir el mandat de l'article 31 de la Constitució: “Tots contribuiran al sosteniment de les despeses públiques d'acord amb la seua capacitat econòmica per mitjà d'un sistema tributari just inspirat en els principis d'igualtat i progressivitat que, en cap cas, tindrà abast confiscatori”.

Tenint en compte que a hores d'ara són insuficients els mitjans humans necessaris per a corregir el frau fiscal (segons un informe publicat en 2009 pel Sindicat de Tècnics del Ministeri d'Hisenda, la AEAT contava amb 27.951 empleats públics, dotació 8 vegades inferior a la dels països avançats de la UE; Espanya era el país que menys en recaptar impostos, 30 vegades menys que Suècia). És evident que l'adequació dels mitjans humans a les necessitats d'Hisenda va a suposar la creació de nous llocs de treball, que no solament no van a costar res, sinó pel contrari, van a aportar a l'Erari Públic varies vegades el seu cost.

Per a qui és important la creació de nous llocs de treball?

Per als desocupats que deixen de ser-ho, és clar. Però no solament per a ells. També per a la resta de desocupats, perquè no els tindran com competidors quan es creen nous llocs de treball. També per als que tenen treball, perquè s'allunya la possibilitat de que perden el seu lloc de treball per l'augment de l'activitat econòmica. I si malgrat tot el perden, perquè tindran menys competidors per a trobar un nou lloc de treball. També per als que es troben fora del mercat de treball, jubilats i altres, perquè l'augment de l'activitat econòmica garantix les seues prestacions. I tot això, sense tenir en compte els beneficis que aporta a la societat la pròpia activitat, ni tampoc l'efecte multiplicador del que ja s'ha parlat en un post anterior.

Concloent: la creació de nous llocs de treball és important per a tothom.

I.3 Ficció del dèficit: I.3.2 Els ingressos

Continuació del tercer punt del post: “Veritats, mentires i absurditats (I)”

En el tercer punt del post titulat “VERITATS”, s'ha dit que el dèficit era una ficció, perquè resultava de l'enfrontament d'unes magnituds convencionals durant un període també convencional, és a dir, que tant les unes com l'altre eren el resultat d'un acord o conveni. Acord o conveni que, en general, no ha tingut en compte els condicionants econòmics d'una banda, i d'una altra, que en qualsevol moment es pot canviar, determinant un dèficit diferent, o fins i tot convertint-lo en superàvit. Això és el que es va a veure en aquest post referit al component “ingressos”.

Com que els principals ingressos de l'Estat són els impostos, seran aquests els que constituiran l'objecte de l'estudi. I no tots ells, sinó sols els que es consideren més significatius. Perquè no es tracta de fer un estudi a fons dels impostos, sinó senzillament una aproximació al problema .

Primer s'estudiarà d'on venen els impostos actualment en vigor. A continuació es comprovarà com es recapten realment els que es troben en vigor en l'actualitat.

La reforma fiscal que es deia necessitava la Hisenda Espanyola per a dotar-la d'equitat i eficàcia, i modernitzar-la, es va fer entre 1977 i 1978, aprofitant el consens de la transició democràtica materialitzat en els Pactes de la Moncloa. Es pot dir que la política fiscal va quedar basada fonamentalment en tres impostos: un sobre la renda, un altre sobre el patrimoni i un altre indirecte (IVA). Progressius els dos primers i proporcional el tercer, encara que amb diferents tipus i exempcions com és el cas dels serveis bancaris.

Des d'aleshores, els esmentats impostos han evolucionat de la següent manera: en quant al de la renda, un contribuent que guanyava 300.000€ l'any pagava un 37% menys en 2008 que en 1993, un altre que en guanyara 50.000€ veia reduïda la seua fiscalitat un 2,3% en el mateix període. En quan al tractament fiscal dels estalvis i de les plus-vàlues, van passar, de formar part del IRPF, i per tant, de participar en les taxes i caràcter progressiu de l'esmentat impost, a tributar a un tipus fix entre el 19% i el 21%, per baix inclús del mínim per a la renda general (24%). Per la part de l'impost sobre el Patrimoni, es va suprimit per la Llei 4/2008, amb vigència des de l'1 de gener de 2008. Pel contrari, es va pujar el IVA per la Llei 26/2009, de Pressupostos Generals de l'Estat per a 2010, a partir de l'1 de juliol, passant el tipus general del 16% al 18% i el tipus reduït del 7% al 8%. Les exempcions van quedar com estaven.

En quan a l'eficàcia en la recaptació dels impostos actualment en vigor, encara que, com és natural, el frau fiscal no es coneix amb exactitud, es calcula, per procediments indirectes com són el consum de dièsel, d'electricitat, els cotxes que es venen, etc., que es troba al voltant del 25%

Des del punt de vista econòmic, també com una mena de frau hi ha que considerar els robatoris. En efecte: quan una tenda, xicoteta o gran, continua amb el negoci i no tanca, malgrat els robatoris que sofreix, és perquè aconsegueix compensar-los i obté beneficis suficients perquè li valga la pena continuar. Dit d'una altra manera: aconsegueix traslladar als seus clients al menys una part de l'import dels robatoris, com si d'una mena de IVA es tractara. D'altra banda, com l'import dels esmentats robatoris no augmenta els beneficis, Hisenda no pot gravar-los, i aquí es veu el seu aspecte de frau fiscal.

Des del mateix punt de vista econòmic, un tipus de robatoris, els que es produeixen al camp, resulten vertaderament nocius malgrat el seu escàs import habitual, pels seus extensos efectes negatius sobre l'economia, que no es limiten a l'import del robatori, potser per l'escassa o nul·la capacitat de trasllat dels llauradors respecte als comerciants. En alguna manera, l'abandó d'una bona part dels camps que veiem sense cultivar, i la manca de producció amb el consegüent dany per a l'economia i per a la recaptació fiscal, troba explicació en l'avorriment dels que, no solament han de suportar la rebaixa de preus que els imposen els intermediaris, sinó que, damunt, veuen les collites espremudes pels que s'emporten els fruits de l'esforç alié. Arribats a aquest punt, no vull deixar de contar una reflexió que vaig sentir en una conversa entre llauradors: “Els robatoris al camp s'han de castigar. Perquè si no es castiguen, tot el món voldrà robar i ningú sembrarà. I quan ningú sembre, no hi haurà res que robar. I el poble s'empobrirà”.