I.3 Ficció del dèficit: I.3.3 Les despeses_2

Continuació del post: “Les despeses”

L'Educació constitueix un dels grans capítols de les despeses dels Pressupostos Generals de l'Estat considerats en el seu conjunt, és a dir, incloent dins d'ells els de les Comunitats Autònomes que tenen transferides les competències.

¿És una despesa l'Educació?

Si s'aplica el criteri comptable empresarial com ja s'ha fet en el post anterior, és evident que no és una despesa, sinó una inversió.

No és una despesa, perquè no concorre amb les autèntiques despeses en l'obtenció dels ingressos de l'exercici com ho fan les que s'han vist en el post anterior. És veritat que si que ho fa a la llarga en forma de “capital humà”, però precisament aqueixa és la característica de les inversions, que en el món comptable empresarial reben també el nom de despeses anticipades pel fet de col·laborar en els ingressos dels exercicis futurs.

Inversió la considera el Consell Econòmic i Social en l'Informe 01/2009 “SISTEMA EDUCATIVO Y CAPITAL HUMANO”, quan diu: “Els contrastats beneficis, individuals i socials, que reporta la inversió en educació i formació expliquen que en tots els països desenvolupats existisca consens sobre la necessitat que els poders públics tinguen un paper decisiu en aquest terreny. I, més encara, de conferir rang de política d'Estat, açò és, prioritària, basada en un ampli acord polític i social, i estructurada en estratègies amb objectius de curt, mitjà i llarg termini, dotades de suficiència financera i, en tant que siga possible, de mecanismes d'avaluació que permeten el seu millor ajust. Al marge del seu major o menor grau d'articulació, en tots els països europeus s'observa aquest tractament, sens dubte perquè en tots ells l'educació és una preocupació primordial de l'acció de govern” (final de la pàgina 10).

I a continuació afegix: “El reconeixement i regulació del dret a l'educació es plasma en el nostre ordenament jurídic com un dret d'abast universal, l'objecte del qual estreba en el ple desenvolupament de la personalitat. La Constitució espanyola (CE) consagra d'aquesta forma el dret a l'educació en sintonia amb la Declaració Universal dels Drets Humans (1948) i amb els tractats i acords internacionals dels quals Espanya forma part, que constitueixen el marc interpretatiu dels drets fonamentals que el text constitucional reconeix.”

Un dels aspectes de la inversió en Educació és el caràcter de peremptorietat, és a dir, el de ser improrrogable o no admetre ajornaments. Un any perdut en Educació és una pèrdua total i absoluta; no es podrà recuperar mai. Aquest aspecte diferència de manera radical la inversió en Educació d'altres inversions públiques. Exemple: el primer AVE espanyol, Sevilla – Madrid, es va inaugurar en abril de 1992; el 20 de febrer de 2008 va entrar en servici la línia AVE Madrid - Barcelona, i el 18 de desembre de 2010 es va inaugurar la línia LAV Madrid - València (dades preses de la WIKIPEDIA). És a dir, la inversió pública entre el primer i el segon tren AVE es va ajornar durant 17 anys sense que les conseqüències per a la societat espanyola resultaren especialment greus. ¿Es pot imaginar les conseqüències que tindria si una cosa semblant ocorreguera en Educació? Dit en altres termes, ¿com és podrà compensar als xiquets, alacantins i altres, que han passat en barracons tota l'Ensenyança Primària i Secundària?

L'Educació ha de ser universal, pública i gratuïta, perquè solament així es garanteix la igualtat d'oportunitats.

¿Per què ha d'haver igualtat d'oportunitats?¿Per justícia, i perquè així s'acompleix el mandat Constitucional en sintonia amb la Declaració Universal dels Dret Humans com s'ha vist més amunt?

Si, evidentment. Però també per raons pura i estrictament econòmiques, que són les que s'aborden en este Blog. Perquè, si per manca d'oportunitats, per no tenir accés a una adequada educació, es perd un geni nacional, la pèrdua no serà solament per a la persona concernida que tindrà que passar la seua vida presonera de les lligasses de la ignorància, sinó també per a tota la societat, que es veurà privada dels beneficis que el geni li haguera pogut aportar.

Sense posar les coses al nivell dels genis, tampoc es bo, des del punt de vista econòmic, que totes les persones, fins i tot les menys genials, no puguen desenvolupar el màxim que siga capaç de donar la seua intel·ligència. Perquè, com diu l'estudi del CES esmentat més amunt, “el dret fonamental a l'educació, més enllà dels aspectes fonamentals i bàsics de la seua regulació constitucional, tals com l'obligatorietat i la gratuïtat de l'ensenyament bàsic, connecta amb l'exigència de la garantia d'un sistema d'educació i de formació de qualitat que proporcione als individus possibilitats reals de participació social i econòmica plena i de desenvolupament professional a través de l'adquisició de coneixements, competències i qualificacions adaptades a les demandes del món laboral i productiu. Cal insistir que comptar amb una educació i formació de qualitat és condició necessària (encara que no suficient) per a impulsar la productivitat i el dinamisme de l'economia, facilitant la innovació i l'adaptació als canvis, i la capacitat de generació d'ocupació” (pàgina 12).

Per ser la més important de les inversions públiques per al desenvolupament del país, i per ser una inversió que no admet ajornaments, és necessari que tinga un finançament, no solament independent dels ingressos, sinó que són els ingressos els que s'han d'adaptar a les necessitats de finançament de l'Educació.

¿I això com es pot aconseguir?

Una de les fórmules consisteix en lluitar més eficientment contra l'economia submergida, el frau fiscal i els robatoris com ja s'ha dit en el post anterior. Una altra, en recuperar els impostos la transferència dels quals han aprofitat les Comunitats per a reduir o fins i tot eliminar, generant injustificades diferències entre espanyols. Diferències que opinions autoritzades dubten de la seua constitucionalitat.

I si tot això no és suficient, i es manté la injustificada obsessió per l'equilibri pressupostari anual, sempre quedarà la solució d'augmentar els impostos. Al cap i a la fi, quadrar els comptes nacionals no té per què resultar més complicat que quadrar els d'una comunitat de veïns.

I.3 Ficció del dèficit: I.3.3 Les despeses

Continuació del tercer punt del post: “Veritats, mentires i absurditats (I)”

Este post es dedicarà a estudiar algunes magnituds que s'ha convingut en qualificar com despeses en la seua participació en la determinació del dèficit.

En açò de les despeses hi ha bastant descontrol, perquè les mateixes coses s'anomenen despeses o inversions segons qui parla, i a vegades, les mateixes persones, les consideren una cosa o l'altra segons el cas o segons convé al plantejament que s'està fent. Així és que, a manca d'un altre criteri menys circumstancial, es començarà per les que es poden considerar “despeses” utilitzant el criteri comptable en les línies següents.

En comptabilitat, les despeses es defineixen com el corrent de recursos que es consumeixen en l'obtenció dels ingressos. En el post corresponent als Ingressos, s'han considerat els impostos com els principals ingressos de l'Estat. Conseqüentment, aplicant un criteri comptable empresarial, correspon la qualificació de “despeses” als mitjans necessaris per a convertir en realitat aqueixos ingressos. És a dir, s'han de considerar despeses, com a mínim, els costos de la inspecció d'Hisenda, els de la inspecció de la Seguretat Social, els dels inspectors dels Cossos i Forces de Seguretat de l'Estat dedicats a la repressió del frau fiscal, de la Seguretat Social i també dels robatoris (com una mena de frau fiscal han sigut qualificats en el post dels ingressos), i els dels jutjats que col·laboren amb els anteriors. Tenint en compte que el frau fiscal abasta en Espanya entre el 20% i el 25% del PIB i que és perfectament reductible, perquè és bastant menor en països del nostre entorn, és evident que una millora en els mitjans dedicats a aquesta finalitat ha de tenir una compensació en l'increment dels ingressos que supere àmpliament l'augment dels costos. Per contra, una reducció tindria unes conseqüències similars a las del negoci de l'empresari que, sense més ni més, retalla el 25% dels subministres, de les matèries primes, etc.: el més probable és que, obtinga una davallada semblant o major en quantia per la part dels ingressos.

És fonamental tenir en compte, que l'eficàcia de la millora dels mitjans de la inspecció s'ha de mesurar per la disminució del frau global i no per l'import de les multes imposades. Perquè, si es fa al contrari, quan s'arribara a una situació ideal en que l'adequació dels mitjans d'inspecció portara a la desaparició total del frau, pel convenciment de la ciutadania de la impossibilitat de cometre'l sense ser detectat i per tant multat, s'arribaria també a la conclusió de ser absolutament ineficaç, l'acció inspectora, per no posar cap multa, la qual cosa és, evidentment, un absurd.

Per si a algú encara li queden dubtes sobre la importància de la lluita contra l'economia submergida i el frau fiscal, per ella mateixa i al marge dels objectius general del Blog (justificar l'absurditat de la desocupació) i particular del Post (demostrar la ficció del dèficit), que és la raó fonamental per la qual s'esmenta aquí, se li recomana donar una ullada a l'article que porta per títol: “La economía sumergida como agresión al prójimo. Consecuencias del fraude en la vida diaria”. A més de la necessitat de complir el mandat de l'article 31 de la Constitució: “Tots contribuiran al sosteniment de les despeses públiques d'acord amb la seua capacitat econòmica per mitjà d'un sistema tributari just inspirat en els principis d'igualtat i progressivitat que, en cap cas, tindrà abast confiscatori”.

Tenint en compte que a hores d'ara són insuficients els mitjans humans necessaris per a corregir el frau fiscal (segons un informe publicat en 2009 pel Sindicat de Tècnics del Ministeri d'Hisenda, la AEAT contava amb 27.951 empleats públics, dotació 8 vegades inferior a la dels països avançats de la UE; Espanya era el país que menys en recaptar impostos, 30 vegades menys que Suècia). És evident que l'adequació dels mitjans humans a les necessitats d'Hisenda va a suposar la creació de nous llocs de treball, que no solament no van a costar res, sinó pel contrari, van a aportar a l'Erari Públic varies vegades el seu cost.

Per a qui és important la creació de nous llocs de treball?

Per als desocupats que deixen de ser-ho, és clar. Però no solament per a ells. També per a la resta de desocupats, perquè no els tindran com competidors quan es creen nous llocs de treball. També per als que tenen treball, perquè s'allunya la possibilitat de que perden el seu lloc de treball per l'augment de l'activitat econòmica. I si malgrat tot el perden, perquè tindran menys competidors per a trobar un nou lloc de treball. També per als que es troben fora del mercat de treball, jubilats i altres, perquè l'augment de l'activitat econòmica garantix les seues prestacions. I tot això, sense tenir en compte els beneficis que aporta a la societat la pròpia activitat, ni tampoc l'efecte multiplicador del que ja s'ha parlat en un post anterior.

Concloent: la creació de nous llocs de treball és important per a tothom.

Fora de context

Amb IVA o sense IVA?

Va encomanar fer la reforma de sa casa. L'obrer li va preguntar:

“Com vol la factura, amb IVA o sense IVA?”

“Amb IVA, evidentment”, li va contestar. I va afegir: “A mi, per qui m'ha pres?”

És funcionari jubilat, pertany a les Classes Passives, i sap que la seua pensió es paga per la recaptació dels impostos. És a dir, que si no es recaptaren, no podria cobrar la pensió.

Sent això veritat, no és el principal motiu de la resposta que va donar.

Sap que, si arriba el cas de tenir que reclamar judicialment perquè la faena no ha quedat com ha de ser, difícilment podrà fer-ho sense una factura degudament emplenada, és a dir, amb IVA.

Sent això veritat, no és el principal motiu de la seua resposta.

Creu saber que, si una inspecció d'Hisenda (molt improbable), comprovara que no havia pagat l'IVA, li posaria una multa.

Sent això veritat, tampoc és el principal motiu.

El motiu principal, la “mare” de tots els motius es podria dir, és que no li fa gens de gràcia tenir bones raons per a pensar d'ell mateix que és un deshonrat.

Perquè a ell no pot enganyar-lo.

Perquè d'ell no pot allunyar-se.

Perquè,

¿On podria amagar-se per a no sentir-se dir, a si mateix:

Què poca vergonya tens! Saps que el deute amb Hisenda és com el que tens amb l'obrer que t'ha fet la faena. Per què pagues a un si i a l'altra no?

I també, perquè, ja en el camí de la poca vergonya, decidit a ser un deshonrat, el menys que podria fer és comportar-se de manera coherent.

Posat a no pagar, no fer-ho a ningú.

Ni a Hisenda, ni tampoc a l'obrer.

I.3 Ficció del dèficit: I.3.2 Els ingressos

Continuació del tercer punt del post: “Veritats, mentires i absurditats (I)”

En el tercer punt del post titulat “VERITATS”, s'ha dit que el dèficit era una ficció, perquè resultava de l'enfrontament d'unes magnituds convencionals durant un període també convencional, és a dir, que tant les unes com l'altre eren el resultat d'un acord o conveni. Acord o conveni que, en general, no ha tingut en compte els condicionants econòmics d'una banda, i d'una altra, que en qualsevol moment es pot canviar, determinant un dèficit diferent, o fins i tot convertint-lo en superàvit. Això és el que es va a veure en aquest post referit al component “ingressos”.

Com que els principals ingressos de l'Estat són els impostos, seran aquests els que constituiran l'objecte de l'estudi. I no tots ells, sinó sols els que es consideren més significatius. Perquè no es tracta de fer un estudi a fons dels impostos, sinó senzillament una aproximació al problema .

Primer s'estudiarà d'on venen els impostos actualment en vigor. A continuació es comprovarà com es recapten realment els que es troben en vigor en l'actualitat.

La reforma fiscal que es deia necessitava la Hisenda Espanyola per a dotar-la d'equitat i eficàcia, i modernitzar-la, es va fer entre 1977 i 1978, aprofitant el consens de la transició democràtica materialitzat en els Pactes de la Moncloa. Es pot dir que la política fiscal va quedar basada fonamentalment en tres impostos: un sobre la renda, un altre sobre el patrimoni i un altre indirecte (IVA). Progressius els dos primers i proporcional el tercer, encara que amb diferents tipus i exempcions com és el cas dels serveis bancaris.

Des d'aleshores, els esmentats impostos han evolucionat de la següent manera: en quant al de la renda, un contribuent que guanyava 300.000€ l'any pagava un 37% menys en 2008 que en 1993, un altre que en guanyara 50.000€ veia reduïda la seua fiscalitat un 2,3% en el mateix període. En quan al tractament fiscal dels estalvis i de les plus-vàlues, van passar, de formar part del IRPF, i per tant, de participar en les taxes i caràcter progressiu de l'esmentat impost, a tributar a un tipus fix entre el 19% i el 21%, per baix inclús del mínim per a la renda general (24%). Per la part de l'impost sobre el Patrimoni, es va suprimit per la Llei 4/2008, amb vigència des de l'1 de gener de 2008. Pel contrari, es va pujar el IVA per la Llei 26/2009, de Pressupostos Generals de l'Estat per a 2010, a partir de l'1 de juliol, passant el tipus general del 16% al 18% i el tipus reduït del 7% al 8%. Les exempcions van quedar com estaven.

En quan a l'eficàcia en la recaptació dels impostos actualment en vigor, encara que, com és natural, el frau fiscal no es coneix amb exactitud, es calcula, per procediments indirectes com són el consum de dièsel, d'electricitat, els cotxes que es venen, etc., que es troba al voltant del 25%

Des del punt de vista econòmic, també com una mena de frau hi ha que considerar els robatoris. En efecte: quan una tenda, xicoteta o gran, continua amb el negoci i no tanca, malgrat els robatoris que sofreix, és perquè aconsegueix compensar-los i obté beneficis suficients perquè li valga la pena continuar. Dit d'una altra manera: aconsegueix traslladar als seus clients al menys una part de l'import dels robatoris, com si d'una mena de IVA es tractara. D'altra banda, com l'import dels esmentats robatoris no augmenta els beneficis, Hisenda no pot gravar-los, i aquí es veu el seu aspecte de frau fiscal.

Des del mateix punt de vista econòmic, un tipus de robatoris, els que es produeixen al camp, resulten vertaderament nocius malgrat el seu escàs import habitual, pels seus extensos efectes negatius sobre l'economia, que no es limiten a l'import del robatori, potser per l'escassa o nul·la capacitat de trasllat dels llauradors respecte als comerciants. En alguna manera, l'abandó d'una bona part dels camps que veiem sense cultivar, i la manca de producció amb el consegüent dany per a l'economia i per a la recaptació fiscal, troba explicació en l'avorriment dels que, no solament han de suportar la rebaixa de preus que els imposen els intermediaris, sinó que, damunt, veuen les collites espremudes pels que s'emporten els fruits de l'esforç alié. Arribats a aquest punt, no vull deixar de contar una reflexió que vaig sentir en una conversa entre llauradors: “Els robatoris al camp s'han de castigar. Perquè si no es castiguen, tot el món voldrà robar i ningú sembrarà. I quan ningú sembre, no hi haurà res que robar. I el poble s'empobrirà”.

I.3 Ficció del dèficit. I.3.1 El cicle

Continuació del post: “Veritats, mentires i absurditats (I)”

La primera cosa que vaig a dir és que no hi ha cap inconvenient en acceptar l'equilibri pressupostari, és a dir, que és bo que el dèficit siga zero. Fins i tot es pot considerar que encara millor és un pressupost amb superàvit en lloc de deficitari. I això perquè el dèficit, l'equilibri i el superàvit del pressupost són ens que no existeixen en el món real, i si no es concreta més, no tenen cap significació. Són ficcions, figuracions, que es poden crear al gust i gana de tothom. La única cosa que s'ha de fer per a aconseguir que siguen una cosa o una altra és manipular adequadament, és a dir, segons convinga, els seus components. Perquè aquí, en el tractament dels elements que componen la ficció, elements que si que tenen existència real, es troba el secret.

Si es vol fer un treball seriós, o siga, aconseguir que el dèficit, l'equilibri o el superàvit del pressupost tinguen significat (sense oblidar que mai perdran la seua naturalesa de ficcions), s'ha d'entrar en allò que és realment important: la selecció i anàlisi dels elements que intervenen en la seua composició. Elements constituïts per tot allò que per conveni es consideren ingressos, tot allò que també per conveni es denominen despeses, i el període de temps durant el qual convé que s'enfronten els ingressos i les despeses. Començaré per aquest últim, és a dir, el cicle o període de temps de l'enfrontament.

El període de temps durant el qual s'acorda enfrontar els ingressos i les despeses pot ser qualsevol: el dia, la setmana, el mes, l'any, etc. Ara bé: si el que es vol fer és un estudi econòmic, s'ha de prendre un període que tinga significat econòmic.

L'economia es mou per períodes de temps denominats cicles econòmics, que solen tenir una durada variable, entre deu i vint anys, a vegades més, però que no coincideixen amb l'any natural.

Els cicles econòmics, amb les característiques fases d'expansió o apogeu i posterior crisi o depressió, han existit sempre, i els humans, des de fa milers d'anys, han tractat d'evitar les seues conseqüències més indesitjables, com dona testimoni el Llibre dels llibres, és a dir, la Bíblia, en el següent resum del passatge del Gènesis, capítols 41 i següents:

El Faraó de l'Egipte va somniar que eixien del riu set vaques boniques i ben engreixades que eren devorades per unes altres set, lletges i primes, que van eixir darrere; també, que set espigues de blat grosses i plenes creixien en una sola canya, que després naixien unes altres set, menudes i abatudes pel vent, que devoraven les set primeres.

Josep, a demanda del Faraó, va interpretar el somni: “Vol dir, que vindran primer set anys d'abundància seguits d'uns altres set de fam, que serà tanta, que s'oblidarà totalment l'abundor dels anys passats”.

“Per tant”, va recomanar Josep, “faça açò Faraó, i pose governadors sobre el país, i quinte la terra d'Egipte en els set anys de l'abundància. I ajunten tota la provisió d'aquests bons anys que venen, i arrepleguen el blat sota la mà del Faraó per a manteniment de les ciutats; i guarden-ho. I estiga aquella provisió en dipòsit per al país, per als set anys de fam que hi haurà en la terra d'Egipte, i el país no perirà de fam.”

Les coses es van fer tan bé a l'Egipte, que no sols van tenir menjar per als egipcians durant els anys de la fam, sinó també per a vendre'n. I com que la fam va arribar fins la terra de Canaan on vivia la família de Josep, i també la notícia de que a l'Egipte venien menjar, Jacob, el pare, va enviar els seus fills, germans de Josep, a comprar-ne.

En les línies anteriors es pot observar un antic tractament de les fases del cicle, potser rudimentari, però tractament al cap i a la fi. Consisteix, com era lògic d'esperar, en guardar durant els anys d'abundor o auge per a poder gastar o consumir durant els anys de crisi.

Principals característiques de les fases del cicle econòmic, remarcant en majúscula i negreta els aspectes negatius de cadascuna d'elles:

AUGE o APOGEU:

- màxima activitat dels negocis

- plena ocupació

- pujada dels preus = INFLACIÓ

CRISI

- contracció dels negocis

- reducció de l'ocupació = DESOCUPACIÓ

- baixada o manteniment dels preus

Des del punt de vista econòmic, l'actuació lògica dels organismes públics consisteix en adoptar una política anticíclica, és a dir, gastar menys del que recapten ens els temps d'abundor i més en els temps d'escassesa. Perquè, si no ho fan així, i basant-se en l'equilibri pressupostari anual gasten cada any d'acord amb el que ingressen, el que aconseguixen és agreujar els problemes de INFLACIÓ i DESOCUPACIÓ en les respectives fases.

En fi, per posar un exemple, es fàcil imaginar el que podia haver passat a l'antic Egipte si el Faraó, desoint les recomanacions de Josep, haguera adoptat una política d'equilibri pressupostari anual en els temps de les vaques grosses i flaques de la cita del Gènesis de més amunt.

Conclusió: equilibri pressupostari, d'acord. Però al llarg del cicle econòmic, no any natural a any natural.

I.1 Origen dels llocs de treball

Continuació del punt 1 del post: “Veritats, mentires i absurditats (I)”

Dins de les activitats humanes, es poden distingir unes on el fi són les pròpies activitats i unes altres on l'objectiu consisteix en obrar sobre les coses de la Naturalesa per a aplicar-les a la satisfacció de les necessitats humanes.

Les primeres solen rebre les qualificacions de “aficions”, “activitats d'oci”, etc., mentre les segones es denominen de manera genèrica “treball”. Convé aclarir que no sol ser el tipus d'activitat el que les diferència, sinó l'actitud de la persona davant elles. Prenem l'exemple d'un pescador de canya: si pesca pel gust de lluitar contra el peix i una vegada vençut i en el seu poder el torna a l'aigua, estem en el primer cas: es tracta d'una genuïna afició o activitat d'oci on la finalitat s'esgota en ella mateixa. Si, pel contrari, guarda els peixos per al sopar o per a vendre'ls al mercat, ens trobem davant del segon cas: el que fa és un treball perquè el fi de l'activitat, consistent en obtenir uns diners o satisfer la necessitat d'alimentar-se, es troba fora d'ella. La qual cosa no impedeix, de cap manera, que el segon pescador gaudisca de la pesca tant o més que el primer.

En les línies que segueixen, s'entén per “treball” l'activitat de les persones que consisteix en obrar sobre les coses de la Naturalesa per a aplicar-les a la satisfacció de les necessitats humanes.

Com que l'objectiu del treball és satisfer les necessitat humanes i aquestes són pràcticament infinites(*), és evident que no es treball precisament el que pot faltar a les persones: sempre quedaran aspiracions que no podran ser ateses perquè la limitada capacitat de fer, és a dir, de treballar, no permet abastar-les.

Les necessitats humanes són infinitament variades. Si cada subjecte tractara d'atendre-les, totes elles, directament amb el seu treball, és a dir, si cadascú tractara de cultivar el blat, moldre'l, pastar la farina, coure al forn el pa que s'ha de menjar, i fera el mateix amb les sabates que s'ha de posar, i amb la roba, etc., el resultat seria realment desastrós: a males penes abastaria a atendre unes poques de les necessitats més elementals.

En el desenvolupat i complex món econòmic actual, cadascú es dedica a treballar en una cosa: el llaurador cultiva el blat, el moliner el converteix en farina, el forner pasta la farina i cou el pa, i la resta dels ciutadans la única cosa que ha de fer és anar al forn i emportar-se'l a casa a punt de menjar. I el mateix ocorre amb la resta de coses: les sabates, la roba, els llibres, la diversió, ja siga en forma de cine, teatre, ball, etc. I es fa així perquè el rendiment és molt major, si cadascú es dedica a una sola cosa, que si tots tracten de fer tot.

Com es passa de fer una sola cosa a atendre unes necessitats que requereixen productes i serveis infinitament diferents? Intercanviant la única cosa que fem cadascú de nosaltres, per la multitud de productes i serveis que elaboren els altres.

Utilitzant un símil, es pot dir que tothom aporta el resultat del seu treball a una mena de gran magatzem, on li se donen a canvi uns bons (els diners), que canvia per la infinita varietat resultat del treball de la resta de components del sistema econòmic. I així es tanca el cercle.

Però, la complexitat del sistema econòmic no ha de fer que s'oblide el que és essencial: la única raó de ser de l'activitat humana qualificada d'econòmica, l'origen del “treball”, és atendre les necessitats que tots els humans tenim, mitjançant la producció i el consum de béns i serveis de tota mena.

Dit d'una altra manera: en les necessitats humanes es troba l'origen del treball, i quan es treballa s'accedeix als mitjans que permeten satisfer les esmentades necessitats.

*) Maslow agrupa les diferents necessitats que ha de cobrir tothom en la denominada “Piràmide de Maslow”, que es pot resumir en els tres graons o nivells següents:

- Necessitats bàsiques (fisiològiques i de seguretat);

- Necessitats d'emulació (adopció dels signes que identifiquen amb els grups als que es pertany com éssers socials);

- Necessitats del Jo (accés a satisfaccions individuals, íntimes i personals).

Segons Maslow, a mesura que la persona aconsegueix controlar les necessitats bàsiques, van apareixent les necessitats d'ordre superior.

Veure “Piràmide de Maslow” en qualsevol tractat o a INTERNET, per exemple: http://www.elblogsalmon.com/conceptos-de-economia/que-es-la-piramide-de-maslow.