Economeries

I.3 Ficció del dèficit: I.3.3 Les despeses_2

2011-10-15T06:00:00.002+02:00

Continuació del post: “Les despeses”

L'Educació constitueix un dels grans capítols de les despeses dels Pressupostos Generals de l'Estat considerats en el seu conjunt, és a dir, incloent dins d'ells els de les Comunitats Autònomes que tenen transferides les competències.

¿És una despesa l'Educació?

Si s'aplica el criteri comptable empresarial com ja s'ha fet en el post anterior, és evident que no és una despesa, sinó una inversió.

No és una despesa, perquè no concorre amb les autèntiques despeses en l'obtenció dels ingressos de l'exercici com ho fan les que s'han vist en el post anterior. És veritat que si que ho fa a la llarga en forma de “capital humà”, però precisament aqueixa és la característica de les inversions, que en el món comptable empresarial reben també el nom de despeses anticipades pel fet de col·laborar en els ingressos dels exercicis futurs.

Inversió la considera el Consell Econòmic i Social en l'Informe 01/2009 “SISTEMA EDUCATIVO Y CAPITAL HUMANO”, quan diu: “Els contrastats beneficis, individuals i socials, que reporta la inversió en educació i formació expliquen que en tots els països desenvolupats existisca consens sobre la necessitat que els poders públics tinguen un paper decisiu en aquest terreny. I, més encara, de conferir rang de política d'Estat, açò és, prioritària, basada en un ampli acord polític i social, i estructurada en estratègies amb objectius de curt, mitjà i llarg termini, dotades de suficiència financera i, en tant que siga possible, de mecanismes d'avaluació que permeten el seu millor ajust. Al marge del seu major o menor grau d'articulació, en tots els països europeus s'observa aquest tractament, sens dubte perquè en tots ells l'educació és una preocupació primordial de l'acció de govern” (final de la pàgina 10).

I a continuació afegix: “El reconeixement i regulació del dret a l'educació es plasma en el nostre ordenament jurídic com un dret d'abast universal, l'objecte del qual estreba en el ple desenvolupament de la personalitat. La Constitució espanyola (CE) consagra d'aquesta forma el dret a l'educació en sintonia amb la Declaració Universal dels Drets Humans (1948) i amb els tractats i acords internacionals dels quals Espanya forma part, que constitueixen el marc interpretatiu dels drets fonamentals que el text constitucional reconeix.”

Un dels aspectes de la inversió en Educació és el caràcter de peremptorietat, és a dir, el de ser improrrogable o no admetre ajornaments. Un any perdut en Educació és una pèrdua total i absoluta; no es podrà recuperar mai. Aquest aspecte diferència de manera radical la inversió en Educació d'altres inversions públiques. Exemple: el primer AVE espanyol, Sevilla – Madrid, es va inaugurar en abril de 1992; el 20 de febrer de 2008 va entrar en servici la línia AVE Madrid - Barcelona, i el 18 de desembre de 2010 es va inaugurar la línia LAV Madrid - València (dades preses de la WIKIPEDIA). És a dir, la inversió pública entre el primer i el segon tren AVE es va ajornar durant 17 anys sense que les conseqüències per a la societat espanyola resultaren especialment greus. ¿Es pot imaginar les conseqüències que tindria si una cosa semblant ocorreguera en Educació? Dit en altres termes, ¿com és podrà compensar als xiquets, alacantins i altres, que han passat en barracons tota l'Ensenyança Primària i Secundària?

L'Educació ha de ser universal, pública i gratuïta, perquè solament així es garanteix la igualtat d'oportunitats.

¿Per què ha d'haver igualtat d'oportunitats?¿Per justícia, i perquè així s'acompleix el mandat Constitucional en sintonia amb la Declaració Universal dels Dret Humans com s'ha vist més amunt?

Si, evidentment. Però també per raons pura i estrictament econòmiques, que són les que s'aborden en este Blog. Perquè, si per manca d'oportunitats, per no tenir accés a una adequada educació, es perd un geni nacional, la pèrdua no serà solament per a la persona concernida que tindrà que passar la seua vida presonera de les lligasses de la ignorància, sinó també per a tota la societat, que es veurà privada dels beneficis que el geni li haguera pogut aportar.

Sense posar les coses al nivell dels genis, tampoc es bo, des del punt de vista econòmic, que totes les persones, fins i tot les menys genials, no puguen desenvolupar el màxim que siga capaç de donar la seua intel·ligència. Perquè, com diu l'estudi del CES esmentat més amunt, “el dret fonamental a l'educació, més enllà dels aspectes fonamentals i bàsics de la seua regulació constitucional, tals com l'obligatorietat i la gratuïtat de l'ensenyament bàsic, connecta amb l'exigència de la garantia d'un sistema d'educació i de formació de qualitat que proporcione als individus possibilitats reals de participació social i econòmica plena i de desenvolupament professional a través de l'adquisició de coneixements, competències i qualificacions adaptades a les demandes del món laboral i productiu. Cal insistir que comptar amb una educació i formació de qualitat és condició necessària (encara que no suficient) per a impulsar la productivitat i el dinamisme de l'economia, facilitant la innovació i l'adaptació als canvis, i la capacitat de generació d'ocupació” (pàgina 12).

Per ser la més important de les inversions públiques per al desenvolupament del país, i per ser una inversió que no admet ajornaments, és necessari que tinga un finançament, no solament independent dels ingressos, sinó que són els ingressos els que s'han d'adaptar a les necessitats de finançament de l'Educació.

¿I això com es pot aconseguir?

Una de les fórmules consisteix en lluitar més eficientment contra l'economia submergida, el frau fiscal i els robatoris com ja s'ha dit en el post anterior. Una altra, en recuperar els impostos la transferència dels quals han aprofitat les Comunitats per a reduir o fins i tot eliminar, generant injustificades diferències entre espanyols. Diferències que opinions autoritzades dubten de la seua constitucionalitat.

I si tot això no és suficient, i es manté la injustificada obsessió per l'equilibri pressupostari anual, sempre quedarà la solució d'augmentar els impostos. Al cap i a la fi, quadrar els comptes nacionals no té per què resultar més complicat que quadrar els d'una comunitat de veïns.

I.3 Ficció del dèficit: I.3.3 Les despeses

2011-10-08T06:00:00.003+02:00

Continuació del tercer punt del post: “Veritats, mentires i absurditats (I)”

Este post es dedicarà a estudiar algunes magnituds que s'ha convingut en qualificar com despeses en la seua participació en la determinació del dèficit.

En açò de les despeses hi ha bastant descontrol, perquè les mateixes coses s'anomenen despeses o inversions segons qui parla, i a vegades, les mateixes persones, les consideren una cosa o l'altra segons el cas o segons convé al plantejament que s'està fent. Així és que, a manca d'un altre criteri menys circumstancial, es començarà per les que es poden considerar “despeses” utilitzant el criteri comptable en les línies següents.

En comptabilitat, les despeses es defineixen com el corrent de recursos que es consumeixen en l'obtenció dels ingressos. En el post corresponent als Ingressos, s'han considerat els impostos com els principals ingressos de l'Estat. Conseqüentment, aplicant un criteri comptable empresarial, correspon la qualificació de “despeses” als mitjans necessaris per a convertir en realitat aqueixos ingressos. És a dir, s'han de considerar despeses, com a mínim, els costos de la inspecció d'Hisenda, els de la inspecció de la Seguretat Social, els dels inspectors dels Cossos i Forces de Seguretat de l'Estat dedicats a la repressió del frau fiscal, de la Seguretat Social i també dels robatoris (com una mena de frau fiscal han sigut qualificats en el post dels ingressos), i els dels jutjats que col·laboren amb els anteriors. Tenint en compte que el frau fiscal abasta en Espanya entre el 20% i el 25% del PIB i que és perfectament reductible, perquè és bastant menor en països del nostre entorn, és evident que una millora en els mitjans dedicats a aquesta finalitat ha de tenir una compensació en l'increment dels ingressos que supere àmpliament l'augment dels costos. Per contra, una reducció tindria unes conseqüències similars a las del negoci de l'empresari que, sense més ni més, retalla el 25% dels subministres, de les matèries primes, etc.: el més probable és que, obtinga una davallada semblant o major en quantia per la part dels ingressos.

És fonamental tenir en compte, que l'eficàcia de la millora dels mitjans de la inspecció s'ha de mesurar per la disminució del frau global i no per l'import de les multes imposades. Perquè, si es fa al contrari, quan s'arribara a una situació ideal en que l'adequació dels mitjans d'inspecció portara a la desaparició total del frau, pel convenciment de la ciutadania de la impossibilitat de cometre'l sense ser detectat i per tant multat, s'arribaria també a la conclusió de ser absolutament ineficaç, l'acció inspectora, per no posar cap multa, la qual cosa és, evidentment, un absurd.

Per si a algú encara li queden dubtes sobre la importància de la lluita contra l'economia submergida i el frau fiscal, per ella mateixa i al marge dels objectius general del Blog (justificar l'absurditat de la desocupació) i particular del Post (demostrar la ficció del dèficit), que és la raó fonamental per la qual s'esmenta aquí, se li recomana donar una ullada a l'article que porta per títol: “La economía sumergida como agresión al prójimo. Consecuencias del fraude en la vida diaria”. A més de la necessitat de complir el mandat de l'article 31 de la Constitució: “Tots contribuiran al sosteniment de les despeses públiques d'acord amb la seua capacitat econòmica per mitjà d'un sistema tributari just inspirat en els principis d'igualtat i progressivitat que, en cap cas, tindrà abast confiscatori”.

Tenint en compte que a hores d'ara són insuficients els mitjans humans necessaris per a corregir el frau fiscal (segons un informe publicat en 2009 pel Sindicat de Tècnics del Ministeri d'Hisenda, la AEAT contava amb 27.951 empleats públics, dotació 8 vegades inferior a la dels països avançats de la UE; Espanya era el país que menys en recaptar impostos, 30 vegades menys que Suècia). És evident que l'adequació dels mitjans humans a les necessitats d'Hisenda va a suposar la creació de nous llocs de treball, que no solament no van a costar res, sinó pel contrari, van a aportar a l'Erari Públic varies vegades el seu cost.

Per a qui és important la creació de nous llocs de treball?

Per als desocupats que deixen de ser-ho, és clar. Però no solament per a ells. També per a la resta de desocupats, perquè no els tindran com competidors quan es creen nous llocs de treball. També per als que tenen treball, perquè s'allunya la possibilitat de que perden el seu lloc de treball per l'augment de l'activitat econòmica. I si malgrat tot el perden, perquè tindran menys competidors per a trobar un nou lloc de treball. També per als que es troben fora del mercat de treball, jubilats i altres, perquè l'augment de l'activitat econòmica garantix les seues prestacions. I tot això, sense tenir en compte els beneficis que aporta a la societat la pròpia activitat, ni tampoc l'efecte multiplicador del que ja s'ha parlat en un post anterior.

Concloent: la creació de nous llocs de treball és important per a tothom.

Fora de context

2011-10-01T06:00:00.000+02:00

Amb IVA o sense IVA?

Va encomanar fer la reforma de sa casa. L'obrer li va preguntar:

“Com vol la factura, amb IVA o sense IVA?”

“Amb IVA, evidentment”, li va contestar. I va afegir: “A mi, per qui m'ha pres?”

És funcionari jubilat, pertany a les Classes Passives, i sap que la seua pensió es paga per la recaptació dels impostos. És a dir, que si no es recaptaren, no podria cobrar la pensió.

Sent això veritat, no és el principal motiu de la resposta que va donar.

Sap que, si arriba el cas de tenir que reclamar judicialment perquè la faena no ha quedat com ha de ser, difícilment podrà fer-ho sense una factura degudament emplenada, és a dir, amb IVA.

Sent això veritat, no és el principal motiu de la seua resposta.

Creu saber que, si una inspecció d'Hisenda (molt improbable), comprovara que no havia pagat l'IVA, li posaria una multa.

Sent això veritat, tampoc és el principal motiu.

El motiu principal, la “mare” de tots els motius es podria dir, és que no li fa gens de gràcia tenir bones raons per a pensar d'ell mateix que és un deshonrat.

Perquè a ell no pot enganyar-lo.

Perquè d'ell no pot allunyar-se.

Perquè,

¿On podria amagar-se per a no sentir-se dir, a si mateix:

Què poca vergonya tens! Saps que el deute amb Hisenda és com el que tens amb l'obrer que t'ha fet la faena. Per què pagues a un si i a l'altra no?

I també, perquè, ja en el camí de la poca vergonya, decidit a ser un deshonrat, el menys que podria fer és comportar-se de manera coherent.

Posat a no pagar, no fer-ho a ningú.

Ni a Hisenda, ni tampoc a l'obrer.

I.3 Ficció del dèficit: I.3.2 Els ingressos

2011-09-24T06:00:00.002+02:00

Continuació del tercer punt del post: “Veritats, mentires i absurditats (I)”

En el tercer punt del post titulat “VERITATS”, s'ha dit que el dèficit era una ficció, perquè resultava de l'enfrontament d'unes magnituds convencionals durant un període també convencional, és a dir, que tant les unes com l'altre eren el resultat d'un acord o conveni. Acord o conveni que, en general, no ha tingut en compte els condicionants econòmics d'una banda, i d'una altra, que en qualsevol moment es pot canviar, determinant un dèficit diferent, o fins i tot convertint-lo en superàvit. Això és el que es va a veure en aquest post referit al component “ingressos”.

Com que els principals ingressos de l'Estat són els impostos, seran aquests els que constituiran l'objecte de l'estudi. I no tots ells, sinó sols els que es consideren més significatius. Perquè no es tracta de fer un estudi a fons dels impostos, sinó senzillament una aproximació al problema .

Primer s'estudiarà d'on venen els impostos actualment en vigor. A continuació es comprovarà com es recapten realment els que es troben en vigor en l'actualitat.

La reforma fiscal que es deia necessitava la Hisenda Espanyola per a dotar-la d'equitat i eficàcia, i modernitzar-la, es va fer entre 1977 i 1978, aprofitant el consens de la transició democràtica materialitzat en els Pactes de la Moncloa. Es pot dir que la política fiscal va quedar basada fonamentalment en tres impostos: un sobre la renda, un altre sobre el patrimoni i un altre indirecte (IVA). Progressius els dos primers i proporcional el tercer, encara que amb diferents tipus i exempcions com és el cas dels serveis bancaris.

Des d'aleshores, els esmentats impostos han evolucionat de la següent manera: en quant al de la renda, un contribuent que guanyava 300.000€ l'any pagava un 37% menys en 2008 que en 1993, un altre que en guanyara 50.000€ veia reduïda la seua fiscalitat un 2,3% en el mateix període. En quan al tractament fiscal dels estalvis i de les plus-vàlues, van passar, de formar part del IRPF, i per tant, de participar en les taxes i caràcter progressiu de l'esmentat impost, a tributar a un tipus fix entre el 19% i el 21%, per baix inclús del mínim per a la renda general (24%). Per la part de l'impost sobre el Patrimoni, es va suprimit per la Llei 4/2008, amb vigència des de l'1 de gener de 2008. Pel contrari, es va pujar el IVA per la Llei 26/2009, de Pressupostos Generals de l'Estat per a 2010, a partir de l'1 de juliol, passant el tipus general del 16% al 18% i el tipus reduït del 7% al 8%. Les exempcions van quedar com estaven.

En quan a l'eficàcia en la recaptació dels impostos actualment en vigor, encara que, com és natural, el frau fiscal no es coneix amb exactitud, es calcula, per procediments indirectes com són el consum de dièsel, d'electricitat, els cotxes que es venen, etc., que es troba al voltant del 25%

Des del punt de vista econòmic, també com una mena de frau hi ha que considerar els robatoris. En efecte: quan una tenda, xicoteta o gran, continua amb el negoci i no tanca, malgrat els robatoris que sofreix, és perquè aconsegueix compensar-los i obté beneficis suficients perquè li valga la pena continuar. Dit d'una altra manera: aconsegueix traslladar als seus clients al menys una part de l'import dels robatoris, com si d'una mena de IVA es tractara. D'altra banda, com l'import dels esmentats robatoris no augmenta els beneficis, Hisenda no pot gravar-los, i aquí es veu el seu aspecte de frau fiscal.

Des del mateix punt de vista econòmic, un tipus de robatoris, els que es produeixen al camp, resulten vertaderament nocius malgrat el seu escàs import habitual, pels seus extensos efectes negatius sobre l'economia, que no es limiten a l'import del robatori, potser per l'escassa o nul·la capacitat de trasllat dels llauradors respecte als comerciants. En alguna manera, l'abandó d'una bona part dels camps que veiem sense cultivar, i la manca de producció amb el consegüent dany per a l'economia i per a la recaptació fiscal, troba explicació en l'avorriment dels que, no solament han de suportar la rebaixa de preus que els imposen els intermediaris, sinó que, damunt, veuen les collites espremudes pels que s'emporten els fruits de l'esforç alié. Arribats a aquest punt, no vull deixar de contar una reflexió que vaig sentir en una conversa entre llauradors: “Els robatoris al camp s'han de castigar. Perquè si no es castiguen, tot el món voldrà robar i ningú sembrarà. I quan ningú sembre, no hi haurà res que robar. I el poble s'empobrirà”.

I.3 Ficció del dèficit. I.3.1 El cicle

2011-09-17T06:00:00.004+02:00

Continuació del post: “Veritats, mentires i absurditats (I)”

La primera cosa que vaig a dir és que no hi ha cap inconvenient en acceptar l'equilibri pressupostari, és a dir, que és bo que el dèficit siga zero. Fins i tot es pot considerar que encara millor és un pressupost amb superàvit en lloc de deficitari. I això perquè el dèficit, l'equilibri i el superàvit del pressupost són ens que no existeixen en el món real, i si no es concreta més, no tenen cap significació. Són ficcions, figuracions, que es poden crear al gust i gana de tothom. La única cosa que s'ha de fer per a aconseguir que siguen una cosa o una altra és manipular adequadament, és a dir, segons convinga, els seus components. Perquè aquí, en el tractament dels elements que componen la ficció, elements que si que tenen existència real, es troba el secret.

Si es vol fer un treball seriós, o siga, aconseguir que el dèficit, l'equilibri o el superàvit del pressupost tinguen significat (sense oblidar que mai perdran la seua naturalesa de ficcions), s'ha d'entrar en allò que és realment important: la selecció i anàlisi dels elements que intervenen en la seua composició. Elements constituïts per tot allò que per conveni es consideren ingressos, tot allò que també per conveni es denominen despeses, i el període de temps durant el qual convé que s'enfronten els ingressos i les despeses. Començaré per aquest últim, és a dir, el cicle o període de temps de l'enfrontament.

El període de temps durant el qual s'acorda enfrontar els ingressos i les despeses pot ser qualsevol: el dia, la setmana, el mes, l'any, etc. Ara bé: si el que es vol fer és un estudi econòmic, s'ha de prendre un període que tinga significat econòmic.

L'economia es mou per períodes de temps denominats cicles econòmics, que solen tenir una durada variable, entre deu i vint anys, a vegades més, però que no coincideixen amb l'any natural.

Els cicles econòmics, amb les característiques fases d'expansió o apogeu i posterior crisi o depressió, han existit sempre, i els humans, des de fa milers d'anys, han tractat d'evitar les seues conseqüències més indesitjables, com dona testimoni el Llibre dels llibres, és a dir, la Bíblia, en el següent resum del passatge del Gènesis, capítols 41 i següents:

El Faraó de l'Egipte va somniar que eixien del riu set vaques boniques i ben engreixades que eren devorades per unes altres set, lletges i primes, que van eixir darrere; també, que set espigues de blat grosses i plenes creixien en una sola canya, que després naixien unes altres set, menudes i abatudes pel vent, que devoraven les set primeres.

Josep, a demanda del Faraó, va interpretar el somni: “Vol dir, que vindran primer set anys d'abundància seguits d'uns altres set de fam, que serà tanta, que s'oblidarà totalment l'abundor dels anys passats”.

“Per tant”, va recomanar Josep, “faça açò Faraó, i pose governadors sobre el país, i quinte la terra d'Egipte en els set anys de l'abundància. I ajunten tota la provisió d'aquests bons anys que venen, i arrepleguen el blat sota la mà del Faraó per a manteniment de les ciutats; i guarden-ho. I estiga aquella provisió en dipòsit per al país, per als set anys de fam que hi haurà en la terra d'Egipte, i el país no perirà de fam.”

Les coses es van fer tan bé a l'Egipte, que no sols van tenir menjar per als egipcians durant els anys de la fam, sinó també per a vendre'n. I com que la fam va arribar fins la terra de Canaan on vivia la família de Josep, i també la notícia de que a l'Egipte venien menjar, Jacob, el pare, va enviar els seus fills, germans de Josep, a comprar-ne.

En les línies anteriors es pot observar un antic tractament de les fases del cicle, potser rudimentari, però tractament al cap i a la fi. Consisteix, com era lògic d'esperar, en guardar durant els anys d'abundor o auge per a poder gastar o consumir durant els anys de crisi.

Principals característiques de les fases del cicle econòmic, remarcant en majúscula i negreta els aspectes negatius de cadascuna d'elles:

AUGE o APOGEU:

- màxima activitat dels negocis

- plena ocupació

- pujada dels preus = INFLACIÓ

CRISI

- contracció dels negocis

- reducció de l'ocupació = DESOCUPACIÓ

- baixada o manteniment dels preus

Des del punt de vista econòmic, l'actuació lògica dels organismes públics consisteix en adoptar una política anticíclica, és a dir, gastar menys del que recapten ens els temps d'abundor i més en els temps d'escassesa. Perquè, si no ho fan així, i basant-se en l'equilibri pressupostari anual gasten cada any d'acord amb el que ingressen, el que aconseguixen és agreujar els problemes de INFLACIÓ i DESOCUPACIÓ en les respectives fases.

En fi, per posar un exemple, es fàcil imaginar el que podia haver passat a l'antic Egipte si el Faraó, desoint les recomanacions de Josep, haguera adoptat una política d'equilibri pressupostari anual en els temps de les vaques grosses i flaques de la cita del Gènesis de més amunt.

Conclusió: equilibri pressupostari, d'acord. Però al llarg del cicle econòmic, no any natural a any natural.

I.1 Origen dels llocs de treball

2011-09-10T06:00:00.009+02:00

Continuació del punt 1 del post: “Veritats, mentires i absurditats (I)”

Dins de les activitats humanes, es poden distingir unes on el fi són les pròpies activitats i unes altres on l'objectiu consisteix en obrar sobre les coses de la Naturalesa per a aplicar-les a la satisfacció de les necessitats humanes.

Les primeres solen rebre les qualificacions de “aficions”, “activitats d'oci”, etc., mentre les segones es denominen de manera genèrica “treball”. Convé aclarir que no sol ser el tipus d'activitat el que les diferència, sinó l'actitud de la persona davant elles. Prenem l'exemple d'un pescador de canya: si pesca pel gust de lluitar contra el peix i una vegada vençut i en el seu poder el torna a l'aigua, estem en el primer cas: es tracta d'una genuïna afició o activitat d'oci on la finalitat s'esgota en ella mateixa. Si, pel contrari, guarda els peixos per al sopar o per a vendre'ls al mercat, ens trobem davant del segon cas: el que fa és un treball perquè el fi de l'activitat, consistent en obtenir uns diners o satisfer la necessitat d'alimentar-se, es troba fora d'ella. La qual cosa no impedeix, de cap manera, que el segon pescador gaudisca de la pesca tant o més que el primer.

En les línies que segueixen, s'entén per “treball” l'activitat de les persones que consisteix en obrar sobre les coses de la Naturalesa per a aplicar-les a la satisfacció de les necessitats humanes.

Com que l'objectiu del treball és satisfer les necessitat humanes i aquestes són pràcticament infinites(*), és evident que no es treball precisament el que pot faltar a les persones: sempre quedaran aspiracions que no podran ser ateses perquè la limitada capacitat de fer, és a dir, de treballar, no permet abastar-les.

Les necessitats humanes són infinitament variades. Si cada subjecte tractara d'atendre-les, totes elles, directament amb el seu treball, és a dir, si cadascú tractara de cultivar el blat, moldre'l, pastar la farina, coure al forn el pa que s'ha de menjar, i fera el mateix amb les sabates que s'ha de posar, i amb la roba, etc., el resultat seria realment desastrós: a males penes abastaria a atendre unes poques de les necessitats més elementals.

En el desenvolupat i complex món econòmic actual, cadascú es dedica a treballar en una cosa: el llaurador cultiva el blat, el moliner el converteix en farina, el forner pasta la farina i cou el pa, i la resta dels ciutadans la única cosa que ha de fer és anar al forn i emportar-se'l a casa a punt de menjar. I el mateix ocorre amb la resta de coses: les sabates, la roba, els llibres, la diversió, ja siga en forma de cine, teatre, ball, etc. I es fa així perquè el rendiment és molt major, si cadascú es dedica a una sola cosa, que si tots tracten de fer tot.

Com es passa de fer una sola cosa a atendre unes necessitats que requereixen productes i serveis infinitament diferents? Intercanviant la única cosa que fem cadascú de nosaltres, per la multitud de productes i serveis que elaboren els altres.

Utilitzant un símil, es pot dir que tothom aporta el resultat del seu treball a una mena de gran magatzem, on li se donen a canvi uns bons (els diners), que canvia per la infinita varietat resultat del treball de la resta de components del sistema econòmic. I així es tanca el cercle.

Però, la complexitat del sistema econòmic no ha de fer que s'oblide el que és essencial: la única raó de ser de l'activitat humana qualificada d'econòmica, l'origen del “treball”, és atendre les necessitats que tots els humans tenim, mitjançant la producció i el consum de béns i serveis de tota mena.

Dit d'una altra manera: en les necessitats humanes es troba l'origen del treball, i quan es treballa s'accedeix als mitjans que permeten satisfer les esmentades necessitats.

*) Maslow agrupa les diferents necessitats que ha de cobrir tothom en la denominada “Piràmide de Maslow”, que es pot resumir en els tres graons o nivells següents:

- Necessitats bàsiques (fisiològiques i de seguretat);

- Necessitats d'emulació (adopció dels signes que identifiquen amb els grups als que es pertany com éssers socials);

- Necessitats del Jo (accés a satisfaccions individuals, íntimes i personals).

Segons Maslow, a mesura que la persona aconsegueix controlar les necessitats bàsiques, van apareixent les necessitats d'ordre superior.

Veure “Piràmide de Maslow” en qualsevol tractat o a INTERNET, per exemple: http://www.elblogsalmon.com/conceptos-de-economia/que-es-la-piramide-de-maslow.

Veritats, mentires i absurditats (III)

2011-09-03T06:00:00.001+02:00

“Sobre veritats, mentires i absurditats en el mon de l'economia, vaig a dir unes quantes coses que pràcticament tots sabem, sols que, potser, no ens hem adonat. O be, que el fort soroll dels mitjans de comunicació ens ha fet arraconar al més allunyat del nostre enteniment.”

ABSURDITATS

“SENT EL DÈFICIT UNA FICCIÓ (*) i LA DESOCUPACIÓ UNA REALITAT (*),”

Proposar mesures que pretenen pal·liar el dèficit sense tenir en compte si les esmentades mesures augmenten la desocupació.

*) http://economeries.blogspot.com/2011/08/veritats-mentires-i-absurditats-i.html

“TOTS HEM D'ESFORÇAR-NOS PER EIXIR DE LA CRISI”

Quin és el tipus d'esforç que es demana als desocupats? Conformar-se en continuar creuats de braços? Esforçar-se consisteix en no fer res?

“PER AQUEST PROBLEMA NO HI HA MÉS QUE UNA SOLUCIÓ ...”

Definició de l'Economia: “És la ciència que estudia l'aplicació òptima dels recursos escassos susceptibles d'ús alternatiu”.

Tots els problemes econòmics tenen al menys dues solucions oposades, i a més, tota la gamma que va des de l'una fins l'altra. En la difosa i afortunada paràbola de Samuelson, premi Nobel d'Economia de 1970, “un país, que només pot produir canons o mantega, pot dedicar-se exclusivament a la producció de canons, o també produir només mantega, o optar per una barreja d'ambdós coses”.

No pertanyen al món de l'Economia els recursos que no són escassos, els que només tenen una aplicació i els problemes que sols admeten una solució.

“NO POSAR LA DESOCUPACIÓ AL NUCLI CENTRAL DELS DEBATS I PREOCUPACIONS”

- Quan és el problema econòmic real més greu, amb molta diferència.

- Quan és la solució de molts dels altres problemes, perquè:

- més ocupació = més PIB = més ingressos = menys dèficit

- millora dels comptes de la Sanitat i de les pensions

- més recursos per a millorar l'Educació.

- etc.

Veritats, mentires i absurditats (II)

2011-08-27T06:00:00.006+02:00

MENTIRES

“EL DÈFICIT ES RESOL DISMINUINT LES DESPESES”

- Seria veritat si fora possible disminuir les despeses sense afectar els ingressos.

- Però resulta que el dèficit de l'Estat és la diferència entre ingressos i despeses.

- Si es disminuïxen les despeses, botant al carrer treballadors de la Sanitat per exemple, els esmentats treballadors deixen de participar en els ingressos per impostos directes i indirectes. I l'efecte multiplicador(*) acudeix a reforçar la disminució dels ingressos.

- La conseqüència és que continua el dèficit, o fins i tot augmenta (**), i la única cosa que s'ha aconseguit és deteriorar els serveis públics.

- Si es continua per la mateixa via, on s'arriba es a caure en una mena d'espiral diabòlica (***): dèficit = acomiadaments = més dèficit = mès acomiadaments = més dèficit....

*) Una definició de l'efecte multiplicador: “Conjunt d'increments que es produeixen en la Renda Nacional d'un sistema econòmic, a conseqüència d'un increment extern en el consum, la inversió o la despesa pública”.

**) “Por otra parte, la reducción del gasto público que se está exigiendo reducirá el crecimiento económico y con ello los ingresos al Estado, en una cantidad que es idéntica a la que tales recortes intentan conseguir, con lo cual, el estado federal no conseguirá ningún ingreso o ahorro neto con los recortes.”

Vicenç Navarro, catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra, article publicat al diari “Público” del dijous 11 d'agost de 2011 sota el títol “¿Por qué la crisis actual?”

***) “No solo hay un número ingente de estadounidenses en paro o subempleados, sino que por primera vez desde la Gran Depresión muchos trabajadores estadounidenses se enfrentan al panorama del paro de larga duración y quizá permanente. Entre otras cosas, el aumento del paro de larga duración reducirá la recaudación futura del gobierno, de modo que ni siquiera estamos actuando razonablemente en un sentido estrictamente fiscal”.

Paul Krugmann, premi Nobel d'Economia de 2008, article publicat al suplement d'Economia de “El País” del diumenge 7 d'agost de 2011 sota el títol “Falsas preocupaciones”.

“LES EMPRESES CREEN LLOCS DE TREBALL”

- L'objectiu de les empreses és guanyar diners.

- Si l'empresa pot estalviar-se uns euros substituint deu o quinze treballadors per una màquina no els contractarà, o en el cas d'haver-los contractat, els botarà al carrer. Traslladarà la producció a Romania, o a la Xina, o més lluny encara, si pot aconseguir una plantilla més barata. Sense importar-li per a res el que puga passar amb els treballadors que deixa sense feina i les seues famílies.

- Podria posar molts exemples, però no cal; senzillament, assenyalar que aquesta filosofia es troba en l'essència de l'empresa capitalista, que com he dit abans, es resumeix en una simple frase: guanyar diners, quant més, millor.

- Hi ha maneres més amables de veure el paper de les empreses en l'Economia (*), però que, en referència als llocs de treball, no canvien les conseqüències per a res, malauradament.

*) “Les empreses no són institucions benèfiques. No és aqueixa la seua funció. La funció de les empreses consisteix en abastir a la societat de béns i serveis abundants, barats i de qualitat. Com que els factors de producció són limitats, les empreses han d'abastir a la societat de béns i serveis abundants, barats i de qualitat, amb el mínim consum de factors de producció. És a dir: han de ser eficients. Les empreses ineficients són eliminades pel sistema econòmic”.

http://economeries.blogspot.com/2008/11/rendibilitat-de-les-prctiques.html

“PERQUE ES CREEN LLOCS DE TREBALL HA D'AUGMENTAR EL PIB”

- La veritat és justament el contrari: un dels principals orígens de l'augment del PIB és precisament la creació de nous llocs de treball.

- El PIB és el producte total dels bens i serveis d'una economia. Aplicant la clàusula “ceteris paribus” i la lògica més elemental, si més són els que treballen, major és la suma dels bens i serveis que produeixen (*).

- No són les figues les que fan les figueres. Són les figueres les que fan figues.

*) Una definició de PIB (Producte Intern Brut): “És el valor monetari dels béns i serveis finals produïts per una economia en un període determinat. Segons un dels mètodes de càlcul, és la suma dels valors agregats de les diverses etapes de producció i en tots els sectors de l'economia.”

“EL PRINCIPAL PROBLEMA DE L'ECONOMIA ÉS EL DÈFICIT”

- Ni el dèficit, ni el deute, ni cap altre que no siga la DESOCUPACIÓ (*).

*) “En estos momentos, la economía necesita desesperadamente un remedio a corto plazo. ...Cuando millones de trabajadores dispuestos y capaces están en paro, y se desperdicia el potencial económico al ritmo de casi un billón de dólares al año, uno quiere políticos que busquen una recuperación rápida en vez de gente que le sermonee sobre la necesidad de la sostenibilidad fiscal a largo plazo”.

Paul Krugmann, premi Nobel d'Economia de 2008, article publicat al suplement d'Economia de “El País” del diumenge 14 d'agost de 2011 sota el títol “La crisis secuestrada”.

Castellano, Française

Veritats, mentires i absurditats (I)

2011-08-20T06:00:00.009+02:00

Sobre veritats, mentires i absurditats en el mon de l'economia, vaig a dir unes quantes coses que pràcticament tots sabem, sols que, potser, no ens hem adonat. O be, que el fort soroll dels mitjans de comunicació ens ha fet arraconar al més allunyat del nostre enteniment.

VERITATS

1. “EN EL MÓN DE L'ECONOMIA, HI HA UN LLOC DE TREBALL PER A TOTA PERSONA QUE VOL TREBALLAR”.

Perquè son les necessitats de les persones l'origen del treball (*).

Quan treballem, el que fem és satisfer les necessitats de les persones que gaudeixen del producte del nostre treball.

Amb el nostre treball obtenim els mitjans perquè, al nostre torn, també nosaltres puguem satisfer les nostres necessitats gaudint del producte del treball de les altres persones.

I així es tanca el cercle.

*) Una definició d'activitat econòmica: “Activitat humana que consisteix en obrar sobre les coses de la Naturalesa per a aplicar-les a la satisfacció de les necessitats humanes”.

Desenvolupament:
I.1 Origen dels llocs de treball

2. “EN EL MÓN DE L'ECONOMIA, LA DESOCUPACIÓ ÉS UNA FIGURA ABSURDA, I A MÉS, INDESITJABLE”.

Absurda:

- Perquè consisteix en negar a la persona l'accés als mitjans que li permeten satisfer les seues necessitats.

- Perquè consisteix en negar a la societat els productes i serveis que la persona desocupada pot aportar.

- Perquè l'aportació de riquesa que el desocupat voldria fer i no fa, representa una pèrdua absoluta i irrecuperable per a tota la societat.

Indesitjable:

- Perquè, com que les persones no poden sobreviure sense atendre les necessitats més elementals, el desocupat sobreviu a costa d'altres que treballen: familiars, amics, serveis públics, caritat; fins i tot recorrent al robatori si no li queda més remei.

3. “EL DÈFICIT ÉS UNA FICCIÓ, NO UNA REALITAT”.

- Perquè resulta de l'enfrontament d'unes magnituds convencionalment qualificades d'ingressos i despeses (*), durant un termini de temps convencional (**).

És evident que, modificant qualsevol de les convencions adoptades, canvia el dèficit, arribant fins i tot a convertir-se en superàvit.

*) Autèntica perla sobre el convencionalisme de la qualificació de les magnituds que conformen el dèficit que he trobat:

“Por eso llaman “gasto” al dinero invertido en guarderías, o en salud, o en pensiones, pero califican como inversión a cualquier presupuesto empleado en infraestructuras, aunque sean tan inútiles como esos trenes AVE que hasta hace nada circulaban entre Toledo y Albacete.”

Ignacio Escolar, article publicat al diari “Público” el dia 15 de juliol de 2011, sota el títol “El uso perverso de las palabras”.

**) Els termes “ingressos”, “despeses”, “convencional” i els seus derivats, s'utilitzen en sentit comptable estrictament.

Desenvolupament:

I.3 Ficció del dèficit. I.3.1 El cicle; I.3.2 Els ingressos; I.3.3 Les despeses

Castellano

Represa de les anotacions

2011-08-13T06:00:00.007+02:00

Moviment 15-M

Ja era hora!

Benvolgudes lectores, benvolguts lectors,

He decidit reprendre la publicació del Blog. Entre altres motius, un de fonamental: com una aportació més, la meua, al Moviment 15M, amb el que compartisc bona part dels plantejaments.

Encara que a vegades no ho parega, el Blog continuarà tractant el mateix tipus de temes i de la mateixa manera. És a dir, els diferents temes tindran contingut i seran contemplats en les seues facetes econòmica i comptable exclusivament. Amb un enfocament que, potser, podrà parèixer un punt heterodox, això si. Encara que compartit per molts altres economistes, alguns d'ells premis Nobel fins i tot. Ja els citaré quan arribe el cas.

Tractaré d'evitar els aspectes polítiques, socials i altres, no perquè no els considere importants (molt importants caldria dir), sinó perquè aquesta mena de qüestions, a més de no pertànyer a la meua especialitat, ja hi ha d'altres que les tracten profusament, i, sens dubte, molt millor del que podria fer-ho jo. També, perquè ja n'hi prou de considerar a l'Economia com la dolenta de la pel·lícula; ja està be de prendre-la com a pretexte de totes les malifetes que volen fer engolir als que més pateixen i menys culpa tenen de la situació actual.

Intentaré traure al menys una publicació setmanal, que, com abans, eixirà els dissabtes a primera hora.

Una novetat és que les comunicacions seran bilingües, en valencià i castellà. És a dir, que no vaig a utilitzar la llengua valenciana exclusivament com a l'etapa anterior.

Procuraré condensar les idees exposades en cadascun dels posts perquè aquests no s'allarguen molt, a fi de no cansar-me (ja sóc molt major i em canse prompte), i tampoc no cansar-vos. Si considereu que alguna d'elles requereix una explicació més extensa, die-ho. I si no compartiu els punts exposats, no deixeu de manifestar-ho. Ja sabeu que la discussió serveix per a il·luminar la veritat. De la qual, en cap cas pretenc tenir l'exclusivitat.

Els primers Posts seran una mena d'índex d'uns altres que vindran a després i serviran d'ampliació i explicació de les diferents qüestions indicades. Tindran com a títol:

VERITATS, MENTIRES I ABSURDITATS

(en el món de l'economia, evidentment)

Fins el dissabte que ve.

Castellano, Français

Comiat temporal

2008-12-13T06:00:00.002+01:00

Benvolgudes lectores, benvolguts lectors,

Circumstàncies alienes a la meua voluntat m'obliguen a suspendre temporalment aquesta publicació.

Salutacions cordials i fins aviat

Campus Virtual

2008-12-06T06:00:00.004+01:00

“Puc dur-me l’enunciat de l’examen? -Hauries d’esperar fins que acabara. Però no et val la pena. Quan arribes a casa, tindràs l’enunciat i la solució”

“Per a quan la nota? -Si tens sort, en arribar a casa ja la tindràs. Si en tens menys, demà. El més tard, despús-demà”

Fa temps, jo també treia llistes de notes d’exàmens. Com la llista no es pot confeccionar fins a haver acabat la correcció, per molt diligent que vulgues ser, mentre corregeixes, fas la llista, la penges al tauler i, s'assabenten els alumnes, passen entre quinze dies i un mes. Entre l’eixida de la llista i la data fixada per a fer la revisió, transcorren uns quants dies més. A les revisions, més d’una vegada, m’he trobat amb alumnes que no reconeixien el seu examen. Al cap del temps transcorregut i, després d’haver passat uns quants exàmens més, no recordaven pràcticament res del que havien fet.

Un dia, mentre corregia, se me va ocórrer anar posant les notes al Campus Virtual. Era una manera d’introduir un poc de variació a una faena que no deixa de ser un punt monòtona. Poc després em va arribar el missatge d’una alumna que s’expressava, més o menys, en els termes següents: “Em trobava bastant preocupada davant el dubte d’haver suspès, perquè era conscient d’haver comés determinats errors. La preocupació que sentia m’haguera impedit gaudir del cap de setmana: tal vegada ni tan sols haguera eixit de casa. Haver rebut la nota i saber que he superat l’examen, m’ha donat l’alegria que necessitava per a ajuntar-me amb els meus amics i passar-m’ho molt bé. Gràcies”.

És important dir les coses que sentim o pensem. Les bones i les que no ho són. El missatge anterior va fer que es convertira en procediment habitual, el que no havia sigut més que una manera d’introduir un poc de distracció en una faena que no és massa divertida. Però, la cosa no va parar ací. Un canvi en va portar un altre com quan s’agafen cireres d’una cistella. I així, a continuació, va venir: penjar l’enunciat i la solució al Campus Virtual només acabar l’examen; incloure la correcció com una prioritat dels propis exàmens (per què no ho havia de fer, si costava tan poc fer feliços els estudiants?); modificar el procediment de les revisions fent-lo més àgil i flexible...

Al remat, vaig deixar de traure les llistes de les notes dels exàmens. No servien per a res. A més, si be ho mirem, les llistes amb les notes no deixen de ser una invasió de la intimitat de l’estudiant. Per què ha de ser publicada una informació que pertany al seu àmbit personal? A qui més li importa? Una de les virtuts del Campus Virtual, consisteix, precisament, a permetre que l’estudiant s’assabente del resultat de l’examen preservant la intimitat.

Hi ha, bàsicament, dos tipus de revisions d’exàmens: les reivindicatives i les consultives. Les reivindicatives no tenen més objectiu que aconseguir pujar la nota. Conflictives i estèrils, són origen d’ineficiència: consumeixen temps i energia sense augmentar el cabal de coneixements. Les consultives cerquen l’aclariment de dubtes. Cordials i fructíferes, des del punt de vista econòmic cal considerar-les eficients.

Un alumne no recorda res de l’examen al cap d’un mes. Però, el recorda perfectament quan l’acaba de fer. Si té accés a la solució tot seguit, i rep la nota al llarg dels dos dies següents, o bé no demana revisió, o si la demana, és per a aclarir els aspectes dubtosos. En el que a mi concerneix, les revisions conflictives van desaparèixer i les consultives es van reduir. Com a conseqüència, el treball va disminuir i, la rendibilitat total, entesa en el sentit d’augmentar el coneixement i l’estima dels alumnes per la comptabilitat, va augmentar en uns quants punts.

No cap dubte que l’adopció dels procediments esmentats haurà beneficiat els alumnes, encara que jo no puc valorar fins a quin punt. El que si que puc dir és que ha sigut realment beneficiosa per a mi. La relació cost/benefici m’ha resultat molt favorable.

I tot, gràcies a unes poques de les moltes possibilitats que ofereix aqueixa eina meravellosa que és el Campus Virtual. Són tantes, que voler-les enumerar totes seria no acabar mai. Per això, un altre dia, més.

Rendibilitat de les pràctiques en empreses: Per als estudiants. II

2008-11-29T06:00:00.005+01:00

“El que més gràcia em fa és observar els estudiants el primer dia de les pràctiques. S’asseuen en un cantó de la cadira com si tingueren por d’ocupar-la tota sencera. Sona el telèfon i allarguen el braç per a agafar-lo, l’encongeixen com si es penediren, el tornen a allargar... Clar que açò és el primer dia. Quan passa una setmana ja es troben totalment integrats.”

“L’alumna va vindre a fer pràctiques i no sabia ni agafar el telèfon. Però aprenia tan apresa que feia fredat.”

El primer benefici que els estudiants obtenen de les pràctiques i, potser el més gros, consisteix precisament en la possibilitat de trencar la barrera psicològica que els separa del món empresarial. Segons va dir l’alumne que va vindre a fer-me partícip del seu desfici a punt d’acabar la carrera:

-Tinc 23 anys i m’adone que en tota la meua vida, des que he nascut fins ara, no he fet altra cosa més que estudiar. No sé res de la realitat en què he d’entrar.

-I et fa por-

Així era. No sabia per on pegar i havia pensat fer un màster. Li ho vaig desaconsellar.

-Si el teu problema és que li tens por a la realitat, la solució no consisteix a allargar el moment d’enfrontar-la. Quan més temps passe, més por li tindràs. Fes-li front ja i, si quan l’hages vençuda, penses que et convé fer un màster per millorar els teus coneixements, avant. Però no t’ho prengues com a pretext per tractar d’evitar el que tu saps que és inevitable. Perdràs temps i diners-

Haguera volgut donar-li una solució millor. Però, malauradament, en aqueixa època encara no s’havia muntat l’Oficina de Pràctiques.

No són pocs els alumnes que fan màsters, i fins i tot altres carreres, per fugir de l’enfrontament amb el món real. I això resulta molt costós. Per a tot el món.

Per al mateix estudiant, que perd un temps preciós abans de poder esbossar un projecte de vida: faena, relacions socials, parella i fills, si escau, etc.

Per a la seua família, que ha de continuar suportant una càrrega econòmica de la qual ja s’hauria d’haver alliberat.

Per a la societat, perquè, si es retarda l’edat d’incorporar-se al treball, aproximant-se cap als 30 anys, i s’estén la moda d’anticipar les jubilacions acostant-se cada vegada més als 50 anys, no hi haurà cap sistema de pensions capaç de suportar-ho.

Hi ha estudiants que ho passen vertaderament agre quan entren en contacte amb la realitat empresarial. Fins i tot sota el paraigües de la Universitat com són les pràctiques universitàries. És una situació que m’ha tocat viure unes quantes vegades, quan els he acompanyat per a presentar-los el tutor de l’empresa i signar el contracte de pràctiques. Em ve a la memòria el cas d’una alumna, sotmesa a una tensió tan alta que jo, que caminava al seu costat, no podia deixar de sentir-la fins el punt d’afectar-me a mi també. -Para ja, -li vaig dir,- Per què estàs tan tensa? -Es que no se si seré capaç de correspondre al que s’espera de mi. -Tots ens adonem que eres una estudiant en pràctiques. No esperem miracles.- Tampoc tinc la seguretat que no cometré errors- Per això no ets preocupes. Tots els cometem. Jo, el teu tutor a l’empresa ací present (el tutor li ho va confirmar), i tot el món. Tu també els cometràs. No en seràs l’excepció.-

L’experiència m’ha ensenyat que són aquests estudiants tímids els que més bones pràctiques fan i, més endavant, els que resulten ser millors professionals. Perquè és, precisament, el sentit extrem de la responsabilitat que tenen el que els fa tímids fins parèixer poregosos. A l’alumna del cas anterior, la van posar al costat d’una professional que preparava un pressupost molt important, de molts euros. Cap a la meitat del treball, l’esmentada professional es va acomiadar de colp i volta deixant el pressupost a mitges. Era urgent completar-lo perquè s’acabava el temps per a presentar-lo. El tutor li va dir a l’alumna que l’acabara ella sola, que es trobava perfectament capacitada. I així va ser.

És evident que les pràctiques universitàries en empreses i institucions, amb la prèvia selecció i concreció de l’activitat que desenvoluparan els alumnes per part de l’oficina de pràctiques: la presentació, les visites posteriors, les tutories de seguiment i la resta de controls, constitueixen una ajuda important per a tots els estudiants que, voluntàriament, decideixen fer-les. I resulten pràcticament imprescindibles per a alguns d’ells.

Quico

2008-11-22T06:00:00.013+01:00

Persones discapacitades? No. Persones amb altres capacitats

Quico és un estudiant cec. Llavors un discapacitat? Això pensava jo dels cecs abans de conèixer a Quico. Ara, ja no.

Al costat, la platja del poble de Quico

Quico es va incorporar a la Universitat i a les meues classes de Comptabilitat el curs 2004-2005, penúltim abans de jubilar-me. En tots els meus anys de professió, era la primera vegada que em tocava tenir un alumne amb les seues característiques i la cosa, evidentment, em va preocupar. Sempre he tingut molt clar que és el professor qui deu adaptar-se als alumnes i no al contrari.

Aleshores, havia passat tot el material a diapositives de POWER POINT. És a dir, que en les meues classes, la vista ocupava un paper fonamental. El seu protagonisme era major, si cap, que el de les explicacions verbals, que moltes vegades retallava per considerar que no feia falta dir el que es veia a la pantalla. Aquest era un dels problemes que devia afrontar. Amb un alumne privat de la vista, no podia abreujar les explicacions. Més be al contrari: convenia, d’una banda, que m’estenguera en elles, i per una altra, que llegira tot el que els altres estudiants veien.

Un altre problema, al menys a mi em pareixia, és que, sense adonar-nos, en el llenguatge col·loquial solem utilitzar expressions que poden resultar ofensives, o almenys molestes, per a aquestes persones. No em perdonaria mai a mi mateix, ser la causa del fracàs o abandó de les classes per part de Quico perquè es sentira molest o agredit. Encara que fora sense voler per la meua part.

Afortunadament, vaig saber de Quico abans que les classes començaren, i això em va donar temps per a prendre consciència i preparar-me psicològicament.

Ningú em va avisar que tindria una alumne cec. Com ho vaig saber? Gràcies a aqueixa eina pedagògica meravellosa de la Universitat d'Alacant anomenada Campus Virtual, que té un fum de virtualitats, valga la redundància. Pot ser que algun dia li dedique un post. S’ho mereix.

El Campus Virtual permet als professors saber dels alumnes en el mateix moment que es matriculen. El professor té accés al seu expedient a través de l’esmentada eina. Aprofitant aquesta possibilitat, des de feia uns pocs cursos havia pres el costum de posar-me en contacte amb els meus alumnes abans que les classes començaren. L’objectiu era trencar la fredor dels primers dies.

En telefonar a ca Quico i parlar amb son pare, em vaig assabentar, no solament de la circumstància, sinó també dels aspectes operatius, com eren els mitjans que l’ONCE posava a la meua disposició per al desenvolupament normal del curs (magnífica la seua labor de suport, puc donar testimoni).

Tota la meua por, tots els meus dubtes, totes les meues prevencions, es van esvair amb l’inici de les classes. Quico va resultar ser un dels millors alumnes que he tingut. En tots els aspectes. Perfectament integrat, atent, més llest que un dimoni. Quan qualsevol dels seus companys feia una pregunta o demanava un aclariment, abans que a mi em donara temps a contestar, ja havia saltat Quico: “Recorda, Josep, o Jaume, o Lídia, que Salvador l’altre dia ens va dir...”. A mi solament em restava donar-li la raó (les seues intervencions sempre eren encertades), i completar l’explicació si calia.

Solament dos estudiants no van faltar cap dia a classe durant el tot el curs. Un dels dos va ser Quico. I això que venia de fora d’Alacant.

En una ocasió el vaig acompanyar fins l’autobús. Pel camí em va dir: “Saps, Salvador, com se jo on es troba el pas de zebra? Vaig arrossegant el meu bastó per la vora de la vorera fins a notar que el rastell està rebaixat. Ací està.” Si considere a tots els meus alumnes una font de saviesa i ensenyança, Quico ha sigut un riu.

Després de conèixer a Quico, he arribat a la conclusió, que en els equips de treball que es formen amb persones de diferents capacitats cercant augmentar la potència del conjunt, no deuria faltar un cec. Aporta aspectes a l'equip com ningú més pot fer.

(Text en castellà)

Rendibilitat de les pràctiques en empreses: Per als estudiants. I

2008-11-15T06:00:00.014+01:00

1. Les pràctiques es munten per la conveniència dels estudiants.

2. Les empreses són imprescindibles per a les pràctiques universitàries

3. Els estudiants són fonamentals; les empreses són el complement

L’empresari va dir de posar a la seua disposició quatre o cinc expedients per a poder escollir.

- Si volguera, no podria. Els expedients pertanyen als alumnes. Si els posara al teu abast cometria una il·legalitat-

- Si poguera, no ho faria. A les pràctiques universitàries, els alumnes són protagonistes i trien l’empresa-

És evident que les pràctiques universitàries beneficien principalment els estudiants. Encara més: no tindria cap sentit que les universitats dedicaren temps, esforç i recursos a organitzar-les si no fos així. El que no impedeix que les pràctiques siguen també beneficioses per a les empreses (veure el post: “Rendibilitat de les pràctiques universitàries: Empreses. I”), i que això, no només siga bo, sinó convenient, i fins i tot necessari, per a la seua fi principal. Perquè sense empreses no pot haver pràctiques.

És important adonar-se dels aspectes de les pràctiques que beneficien les empreses; cuidar-los, potenciar-los i, per damunt de tot, tractar d’evitar que resulten oneroses per a elles. Però sense arribar fins el punt d’invertir els termes, com seria posar les pràctiques al servei de les empreses. No s’ha d’abastar mai el cas de l’alumna que va venir a l’Oficina de Pràctiques obsessionada per fer-ne i traumatitzada perquè, segons ens va dir, en un servei universitari que es deia dedicat a les pràctiques, com que posaven els expedients dels estudiants a disposició de les empreses a fi de poder triar, ella sempre es quedava fora. -Amb nosaltres-, li vam dir, -no solament faràs pràctiques, sinó que seràs tu qui triaràs l’empresa-. I així va ser.

Les pràctiques universitàries són una activitat acadèmica. Així es diu en el Reial Decret 1497/1981, de 19 de juny, que les suporta, i es confirma en el Conveni de Col·laboració, emparat en l’esmentat decret, que la Universitat d’Alacant subscriu amb les empreses i institucions col·laboradores, com pot veure’s, com a mostra, en l’apartat IV: “Que ambdues parts manifesten el seu convenciment de la importància de les pràctiques d’alumnes en empreses, permetent a aquests completar la seua formació acadèmica; i en conseqüència, tant la Universitat com (l’empresa o institució concernida), es comprometen a facilitar la millor execució possible d’aquestes pràctiques...” I en la clàusula 2: “La realització de les pràctiques en (l'empresa o institució concernida) tindrà com objectiu completar la formació adquirida per l'alumne en la Universitat mitjançant la realització d’activitats professionals relacionades amb aquesta formació.”

Les pràctiques universitàries deuen ajustar-se al que disposen els Reials Decrets 1497/1981, 1497/1987 i 1845/1994 i, per tant, ser:

1.- A l’abast de tots els estudiants que vulguen fer-ne.

2.- Escollides lliurement.

3.- Tutelades per professors universitaris.

1.- El Reial Decret 1497/1987, de 27 de novembre, en l’article 7 estableix: “1. Los contenidos de los planes de estudio, tanto de primero como de segundo ciclo, se ordenarán distinguiendo entre:...c) Materias de libre elección por el estudiante en orden a la flexible configuración de su currículum: La Universidad incluirá en el plan de estudios un porcentaje en créditos sobre la carga lectiva total del mismo que el estudiante aplicará a las cargas, materias, seminarios u otras actividades académicas que libremente escoja entre las ofertadas por la propia Universidad o por otra Universidad con la que establezca el convenio oportuno.”

2.- També per a aquest punt té aplicació la lliure elecció de l’estudiant esmentada en el paràgraf anterior del Reial Decret.

3.- El Reial Decret 1497/1981, de 19 de juny, en l’article 8 estableix: “Al finalizar el programa independientemente del titulo académico que obtenga, el alumno tendrá derecho a que se le expida una certificación con mención expresa del nivel alcanzado en su evaluación total dentro de la empresa, con indicación de la especialidad a que ha estado orientada su formación.” Sols els professors tenen la facultat d’avaluar els estudiants universitaris, solament ells poden signar les actes o documents oficials on es fa constar aquesta avaluació. Per tant, són els que,

Primer: comproven si l’activitat proposada per l’empresa, i el lloc oferit per a desenvolupar-la, s’ajusten al que deu ser una pràctica universitària.

Després: estableixen i mantenen contacte amb el tutor previst en l’article cinquè del Reial Decret 1497/1981 mentre s’executa la pràctica, i en fi, són els responsables de la que no deixa de ser una activitat acadèmica més de les que integren el programa de formació de l’estudiant.

Però, per damunt de les consideracions anteriors i qualssevulga altres que puguen fer-se, és el dret de l’alumne a definir el seu projecte d’activitat professional el que tenim els professors l’obligació ineludible de respectar. Projecte que la pràctica desenvolupada, en cas de no ser l’encertada, pot condicionar fins a límits insalvables.

L’estudiant deu poder elegir la pràctica que més li convinga sense cap mena de restricció, a fi de maximitzar el benefici de les pràctiques universitàries en empreses.

Relació cost/benefici d’un somriure

2008-11-08T06:00:00.001+01:00

Hui de bon matí, circulant amb el meu cotxe, he coincidit en un pas de zebra amb una dona que duia una xiqueta de la mà. M’he parat per a cedir-li el pas com era la meua obligació. La dona m’ha mirat. L’he convidat a passar amb un gest. I en aqueix moment ha ocorregut: la seua cara s’ha il·luminat amb un somriure. Amb un esplendorós somriure.

No em pregunteu si la dona era jove ni si era bonica: no ho se. Encara més: tinc la plena seguretat que en cas de tornar-la a veure, no seria capaç de reconèixer-la. El seu somriure, com una esplèndida matinada, ha omplert tot l’ambient difuminant fins a esvair-se tot el que no fóra ell.

Ha estat el somriure, ha estat el meu ànim sensibilitzat per la matinada, o han estat les dues coses?

Ni ho sé, ni m’importa. El que sé, és que a partir de l’encontre, una intensa pau ha embargat el meu esperit, i un profund sentiment que només coses bones podien ocórrer-me hui s’ha apoderat de tot el meu ésser.

Per què no somriem més sovint?

Un somriure,

Val tant!

Costa tan poc!

Rendibilitat de les pràctiques universitàries: Per a les empreses. I

2008-11-01T09:10:00.004+01:00

Les empreses no són institucions benèfiques. No és aqueixa la seua funció social

La funció social de les empreses consisteix a abastir a la societat de béns i serveis abundants, barats, variats i de qualitat

Els factors de producció són limitats. Les empreses han d’abastir a la societat de béns i serveis abundants, barats, variats i de qualitat, amb el mínim consum de factors de producció. És a dir: han de ser eficients

Les empreses ineficients són eliminades pel sistema econòmic

Qui és aqueix “sistema econòmic”, assassí implacable d’empreses ineficients?

Som nosaltres, les persones. Un exemple del més senzill. Si hi ha dues fleques prop de casa, i una d’elles ven el mateix pa uns cèntims més barat, o al mateix preu un pa millor, tu, i jo, i el de la casa del costat, anirem a comprar a la que més ens convé. L’altra no tindrà més remei tancar.

Al començament del curs 1999-2000, el degà de la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials em va encomanar organitzar l’Oficina de Pràctiques en Empreses per als alumnes de les llicenciatures d’Economia i d’Administració i Adreça d’Empreses.

Sabent el que s’ha dit més amunt (com economista d’empresa tinc l’obligació de saber-ho), em preocupava seriosament el futur de les pràctiques en empreses. Pel nivell del seus estudis, la pràctica d’un estudiant universitari s’ha de desenvolupar a les àrees més sensibles de l’empresa. Una persona qualificada ha de dedicar a l’alumna o alumne una bona part del seu temps. Si li se confia fer qualsevol cosa, pot espatllar-ho per la seua inexperiència (i ha de fer coses relacionades amb els seus coneixements teòrics, perquè si no en fa, la pràctica no acompleix els seus objectius). Indubtablement, les pràctiques representen un cost important per a l’empresa col·laboradora. Un cost sense relació directa amb els ingressos de l’exercici. Aparentment, un origen d’ineficiència. En quan se n’adonaren les empreses, deixarien de participar.

No vaig quedar tranquil fins que no vaig descobrir que el cost tenia una forta contrapartida. Reialment era una bona inversió. En adonar-me, vaig comprendre que les pràctiques tenien assegurada una llarga i fecunda vida.

Vegem el cas d’una entitat bancària, una de les principals col·laboradores pel nombre de places que oferia.

Aquesta empresa incorria almenys en els costos següents: d’una banda, posava a disposició de l'Oficina de Pràctiques llocs de treball repartits per tota la geografia alacantina, escollits perquè, en general, hi havia persones amb dots pedagògics que eren les que s’ocupaven dels alumnes. En aquest sentit, recorde haver tingut l'oportunitat de conèixer gent meravellosa. A més, malgrat no tenir cap obligació d’aquest tipus segons establia l’article 10 del conveni de col·laboració signat amb la Universitat, retribuïa els alumnes amb unes quantitats que, sense arribar a poder ser considerades un sou, no eren gens simbòliques.

Parlem ara de les contrapartides.

1. L’empresa disposava dels tres mesos que durava la pràctica per a fixar-se en les persones que li poguera convenir incorporar a la seua organització. Podia triar entre un nombrós grup de possibles candidats.

2. En el cas de produir-se una necessitat peremptòria d’incorporar personal per vacances, epidèmia de grip, increment puntual de l'activitat, etc., disposava d'una important reserva de candidats, capaços de cobrir qualsevol lloc immediatament sense el preceptiu període de formació, ja que havien estat formats prèviament per ella mateixa.

Quant al cost de la formació del majoritari nombre d'alumnes que no s'incorporava mai a l'organització, ni temporal ni permanentment, no per això deixava de ser una avantatjosa inversió. Durant les pràctiques havien estat magníficament tractats per l’entitat; en ella havien fet les seues primeres armes professionals, i una cosa molt important perquè és el pas a la vida adulta: havien cobrat els primers diners guanyats amb el seu propi esforç. No sembla lògic pensar que les meravelloses experiències viscudes pogueren arribar a oblidar-les mai. He vist homes com castells emocionar-se fins a les llàgrimes en acomiadar-se de les pràctiques.

Per la seua formació, la major part dels alumnes d'Econòmiques i Administració i Adreça d'Empreses acaben ocupant càrrecs que tenen relació amb les finances de les empreses. No és difícil imaginar, arribat el cas, quina serà l'entitat financera de les seues preferències.

Sempre es bo fer amics. En el cas de les empreses, això sol tenir una relació directa amb la millora del compte de resultats.

La millor lliçó del curs

2008-10-25T06:59:00.003+02:00

Gonzalo García González

Tinent coronel d'aviació

Professor de matemàtiques

Escuela de Formación Profesional de Automovilismo

A l'Espanya famolenca, miserable i militaritzada, del curs 1951-1952

A la “Escuela de Formación Profesional de Automovilismo” hi havia dues escales: la principal, ampla, lluminosa, construïda amb materials nobles com el marbre, que arrencava del centre de l’edifici i utilitzaven els professors. I una altra bastant més senzilla per a l’ús dels alumnes, que anava per darrere. Conseqüentment, a les aules hi havia dues portes oposades. Quan entrava un professor, el cap de la classe donava el crit: “¡En pie!” Els alumnes s'alçaven i adoptaven la posició de firmes. El professor recorria cerimoniosament l’aula pel passadís central, posava la cartera damunt la taula, es llevava els guants, es girava cap als alumnes i deia: “Siéntense”.

L’Espanya del curs 1951-1952, a més de famolenca, miserable i militaritzada, era també, i fonamentalment, classista. I beata, però això no ve ara al cas.

El tinent coronel Gonzalo García González, “G al cubo” de mal nom per als seus alumnes, tenia el costum de posar problemes perquè es feren durant les hores d’estudi, i si hi sorgien dubtes, es resolien en començar la classe del dia següent. El que vertaderament ocorria era que els feien els dos o tres més llests, i la resta es limitava a copiar. “G al cubo” ho sabia, o s’ho pensava, però, no li importava. “Copiando también se aprende”, solia dir.

Un dia va saltar l’espurna de la sedició. Un xicon que no pertanyia a la colla dels llests, va resoldre el problema per un procediment diferent. Però, a més, mantenia que la seua solució era la bona, i l’altra, l’emprada pels seus companys, no valia. Se’n va organitzar una bona. Un individu tenia la gosadia de desafiar a tot el grup. Als quinze anys les discussions acadèmiques abasten nivells d’epopeia. Fins i tot les matemàtiques.

Al dia següent, quan “G al cubo” va dir el “Siéntense” protocol·lari, el dissident es va quedar dempeus i va romandre en silenci. Era el procediment.

-¿I bien?

-Tenemos distintos puntos de vista sobre el problema de ayer-

-Salga a la pizarra y expóngalos-

-Mis compañeros lo han resuelto de esta manera-

-Está bien-

-Yo no estoy de acuerdo-

-¿Cómo lo ha hecho Ud?

-Así-

En el desenvolupament de l’argumentació, arrossegat per l’entusiasme,

-¿Me entiende Ud?-

-No, no le entiendo-

Tot el món va soltar la rialleta.

-Un momento-, va dir “G al cubo”.

I tornant-se cap als alumnes asseguts,

-¿De qué se rien ustedes? Cuando un hombre tiene una opinión, debe defenderla ante los demás hasta convencerles de que tiene razón, o hasta que los demás le convenzan de que no la tiene-

-Y el que no lo haga así, es un...-

Es va aturar una estona, va compondre el gest que requeria el que anava a dir, i va llançar:

-¡Pelele!-

Un silenci sepulcral es va estendre sobre la classe. Ni les mosques gosaven volar.

Majestuosament, “G al cubo” es va girar cap a l’alumne de la pissarra,

-Siga usted-

Poc després,

-Ya le entiendo. Tiene usted razón. Siéntese-

I va continuar l’explicació fins a arrodonir el per què el segon procediment era bo i el primer no ho era. Quan va acabar,

-Señores, aquí no se viene a ver quién sabe más, si ustedes o yo. Yo se más que ustedes, por eso soy el profesor-

-Pero yo soy un hombre, y los hombres se equivocan. Por ello, si algún dia vuelve a ocurrir como hoy, y alguno de ustedes tiene la suficiente luz para darse cuenta, yo le conmino a que se levante y me haga ver mi error. Por el bien de la clase, que es lo único que aquí importa-

-Y para que así conste, a su compañero le pongo una buena nota-

Tal dit tal fet: va posar-hi la nota més alta del curs.

Partida i contrapartida

2008-10-18T18:19:00.000+02:00

Si compres una peça de vestir i pagues 50€, la Partida és que el contingut de l’armari augmenta per import de 50€. La Contrapartida, que els diners disminueixen en 50€

Si tens un treball que et pren huit hores al dia cinc dies a la setmana, la Partida és els diners que cobres. La Contrapartida, les hores ocupades amb les que no pots contar

Si no tens cap treball perquè t’han passat a l’atur, la Partida són totes les hores del dia i de la nit amb les quals pots fer el que vulgues. La Contrapartida, els diners que no cobres

Si no aproves la comptabilitat, la Contrapartida és repetir curs. La Partida, l’oportunitat de millorar el coneixement de la matèria més important per a la formació d’un economista

Aplicar el principi comptable de la Partida i Contrapartida als esdeveniments diaris, ens permet adonar-nos que els grans favors que hem rebut al llarg de la nostra vida, els que li han donat un impuls vertaderament decisiu, no ens han vingut dels amics, sinó més aviat al contrari: dels que s’han comportat com enemics.

Un cas de la meua vida, que és, evidentment, la que millor conec.

“La prueba de acceso a la Universidad para mayores de 25…. Se regula por primera vez en la Ley General de Educación de 4 de agosto de 1970, (BORM de 13 de enero de 2004)”

Accedir a la Universitat havia sigut, i era, la meua aspiració més volguda. Recorde com si fora hui, que quan tenia que travessar la Ciutat Universitària en anar i tornar al treball, em deia tots els dies a mi mateix: “Un dia seré universitari”. Era una d’aqueixes il·lusions que guardem afectuosament en el fons de la nostra ànima. Justament perquè aquí, en el més profund del nostre ésser, tenim la convicció de que no van a acomplir-se mai.

Al meu temps de xicon no havia pogut fer el batxillerat: no hi havia cap institut a tota la comarca de La Safor (les coses han canviat molt, hui n’hi quatre o cinc a Gandia, dos o tres a Oliva, i potser algun més a la resta dels pobles). Aleshores, el batxillerat si que es podia fer a Gandia. Als col·legis de religiosos. Pagant. Luxe reservat als fills dels rics. No era el meu cas.

Treballava a la reparació d’aparells electrodomèstics quan va eixir la primera Llei d’Accés a la Universitat de Majors de vint-i-cinc anys sense Batxillerat. “Aquesta l’han feta per a mi”, em vaig dir. I sense pensar-ho més, em vaig matricular en Economia de l’Empresa. Tenia 35 anys, un fill de 7 anys, i la meua dona no treballava.

Quan es va saber al lloc de treball que m’havia matriculat, un dels caps em va dir: “No arribaràs mai a ser economista”. “No se com pots tenir tanta seguretat”, li vaig contestar. “És de mi de qui depèn, no de tu”.

Van passar set anys; vaig assolir la llicenciatura; va sortir una plaça a l’empresa que requeria coneixements a nivell de peritatge mercantil. Economista d’empresa s’equiparava a professor mercantil, és a dir, per sobre del nivell requerit. Sent una cooperativa, el personal de la casa tenia prioritat per a ocupar les places noves. Em van rebutjar. Innocentment, vaig pensar que no s’havia actualitzat el meu historial i vaig advertir al servei de personal que prengueren nota d’haver obtingut la llicenciatura.

Cinc vegades es va repetir el rebuig. A partir de la tercera, ja havia assumit que s’acomplia el que m’havia dit el cap: amb o sense llicenciatura, no seria economista.

Però el món no s’acabava en aquella empresa. Era, i és, molt més llarg i molt més ample.

Seria injust si no reconeguera que al llarg del camí hi ha hagut persones que m’han ajudat. I molt. El meu amic Josep Lluís, conserge, que sempre tenia a punt un tros de sabó i una tovalla per a rentar-me les mans quan venia directament del treball a la facultat. Que em deia: “Salvador, has de ser professor. Jo se que tu ho faràs be” “Però, Josep Lluís, si jo, ni tinc relacions, ni expedient brillant” “Quan vulgues entrar, fes-m’ho saber. Jo et diré amb qui has de parlar”. I en arribar el moment: “Parla amb Pedro”. El meu mestre Pedro. Que ho ha sigut tot per a mi. I uns quants més.

Però l’empenta primera, la que, malgrat haver acomplit 42 anys em va fer botar, deixar la comoditat d’un treball fix, divertit i bastant ben pagat; la “mare” de tots els esdeveniments que van venir després, i em van portar, des de reparar electrodomèstics casa per casa a Madrid, a exercir de professor de comptabilitat al meravellós campus de la Universitat d’Alacant; aqueix impuls me’l va donar aquell que em va posar el peu al davant.

És ell qui em va fer el favor més gran. I damunt, debades.

Maximizar les satisfaccions

2008-10-15T17:44:00.001+02:00

És sent satisfeta una persona infeliç?
És feliç una persona insatisfeta?
Dons, satisfacció i felicitat
es donen la mà

MAXIMIZAR LES SATISFACCIONS
= BUSCAR LA FELICITAT
(no es diu així en els llibres d'Economia perquè sona poc “científic”)

El més important capital del que disposem les persones és la nostra vida. Aprofitar-la, traure-li tot el suc (la única cosa que podem emportar-nos d'ella), passa, evidentment, per maximizar les satisfaccions i, a sensu contrari, minimitzar els aspectes negatius com puguen ser els conflictes, enfrontaments, situacions indesitjables: en resum, les insatisfaccions.

El treball professional és, amb molta diferència, l'activitat a la que dediquem la major part de la nostra vida. A més, una de les coses que proporciona més satisfacció, o ens fa més feliços, és, precisament, la feina ben feta. Per tant, es fonamental triar-lo ben triat; dedicar tot el temps que faça falta, i tenir l'ànim dispost a canviar de tasca, en el punt i hora d'adonar-nos que l'elecció feta no ha sigut encertada.

Al llarg de la meua vida, he desenvolupat unes quantes professions distintes. Mestre d'aixa (*) va ser la primera (un bon ofici quan vaig començar a aprendre'l al costat de mon pare, a hores d'ara pràcticament desaparegut). Després: mecànic i electricista de cotxes, pirometrista, tècnic en màquines d'oficina, assegurances, reparació d'electro-domèstics, professor de comptabilitat. En al menys una vintena d'empreses i llocs de treball diferents, que no cite per a no allargar-ho massa, i perquè no me'n recorde de tots i totes. A Gandia, Madrid, París, Vigo, Alacant, Madrid de nou, Albacete, i Alacant. Solament he cobrat una indemnització per acomiadament. La resta de vegades me n'he anat volontariament. Motius? No m'acabava d'omplir l'activitat, o l'entorn, o la manera que em mirava o em tractava el cap, o perquè pensava que la nova activitat em resultaria més satisfactoria.

Persones que creien voler-me m'han arribat a dir que “semblava el cul d'en Jaumet”. Moltes vegades m'han preguntat: “Però tú saps el que vols?” Tenien raó. No ho sabia. Encara no ho havia trobat.

M'he jubilat amb setanta anys, sis mesos i onze dies. Haguera pogut continuar. Sense problemes. Perquè al remat ho havia aconseguit. Plenament.

La més satisfactòria de les activitats: Professor de Comptabilitat.

En el millor dels entorns que es poden imaginar: la Universitat d'Alacant.

(*) Fuster constructor de naus, i també de carros, almenys en la comarca de La Safor.